Retorn a la Llop solitari, retorn al Cingle de la To

Al Cingle de la To s'hi ha d'anar encara que sigui de tant en tant. Aquest cop l'excusa ha estat la Maria, que encara no hi havia escalat mai, així que hem anat a la Llop solitari, una de les vies bones de la paret.

El lloc: idíl·lic, com sempre. La tranquil·litat: assegurada. El dia bo i la companyia dificilment millorable. Res podia anar malament.

Al començament els petits dubtes habituals quan fa temps que no escales en aquest lloc tan peculiar, sobretot a la part de dalt on hi convindria una neteja que algun dia faré.

Per la resta tot en ordre: escalada d'autoprotecció que garanteix les bones vibracions i una tensió que et fa escalar sempre millor! Sobretot als petits trams de roca dubtosa...

Però, de fet, el primer llarg només és el peatge que cal passar per gaudir dels dos darrers. Roca extraordinària i pocs parabolts,però un munt d'esquerdes i forats on assegurar-se. D'aquesta manera cadascú pot triar el camí que prefereix...

El darrer llarg és curt, però també molt bo. Molt bo i molt aeri, que la via té verticalitat!

També és un llarg una mica trist, perquè s'acaba la via...

Sort que el cim també és una meravella, amb el sol amagant-se cap al Pedraforca i una bona vista de les parets de Malanyeu des de les alçades.

I la Maria contenta, li ha agradat la via i el lloc!