L'altre bon dia d'escalada que vaig tenir abans de Nadal, va ser aquesta combinació de vies, que ens va deixar els braços ben calents. Aquest cop amb el José Manuel, àlies el Manyo. Una via que puja buscant els millors panys de paret del marcat diedre de l'esquerra de la Roca dels Arcs.
A sobre he deixat la ressenya feta pel Joan Asin, un bon company i també un dels aperturistes. El seu reequipament ens va fer més valents per anar a probar-la, i reconec que no em va decebre gens.
El primer llarg comença amb un tram senzill cap a la dreta, però continua per un flanqueig picant a l'esquerra, i la superació d'un desplom amb canto, però on cal pujar amb decisió.
El primer llarg comença amb un tram senzill cap a la dreta, però continua per un flanqueig picant a l'esquerra, i la superació d'un desplom amb canto, però on cal pujar amb decisió.
El segon llarg també comença senzill i mica a mica es va complicant. Sobretot en el flanqueig cap a la dreta i la placa següent, una placa típicament vilanovina on cal anar bé de braços. sort que no és gaire llarga...
Del tercer la llàstima és que la roca està recoberta d'una pàtina blavosa que no dóna massa confiança i tot plegat li dóna un aspecte tenebrós. El més delicat és el flanqueig, molt aeri i bastant fi. El desplom posterior es fa bé en A0, i gràcies a una corda fixa que hi ha a la sortida terrosa!
El darrer llarg obligat és una xemeneia curta i contundent, però que s'acaba massa aviat i deixa pas a un rampa que es va tombant fins arribar a la feixa. Després es pot seguir la feixa o pujar directament a la carena per on més agradi, com vam fer nosaltres.
Era un d'aquells dies anticiclònics, amb molta calor a la paret i molt fred a la vall. Cap a l'est, Montserrat sobresortia damunt del mar de boira.
Tot i que estàvem acalorats, vam seguir el pla previst i al cap de poca estona ja érem al peu de la Txubascos vascos. Una via que devia ser un dels pocs escaladors que no l'havia fet. I al Manyo ja li anava bé de repetir-la.
La ressenya l'he trobada al blog Manel&Ita. Únicament no acabo d'estar d'acord amb el darrer llarg, e el pas de sortida em va costar molt més que V+!!
Reconec que la via em va agradar encara més del què imaginava, i no està tan sobada com caldria pensar. A més, l'equipament fa que puguis pujar sense patir per trencar-te cap turmell.
El primer llarg és molt divertit, només cal apretar de valent als darrers metres abans de la reunió.
I al segon, ni això. Grans preses i una roca excel·lent.
Els altres dos segueixen aquesta mateixa tònica, ratlles i més ratlles sobre una roca molt bona i un equipament per no patir, fins arribar al final. Un pas cabró que no em sortia de cap manera, i de tant intentar-ho davant mateix dels nassos del company, al final ens hi vam fer un bon tip de riure!
2 comentaris:
Ei Joan, una jornada ben apropiada. Enhorabona
Una bona via, la Montse Pueyo. I molt ben trobada, enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada