La setmana passada vam passar-la als Alps amb el Pep. La primera intenció era anar al Valais, però les nevades i el mal temps havien deixat en molt mal estat les arestes rocoses per damunt dels quatre mil metres, així que vam trobar un bon pla alternatiu. Una trucada al refugi del Promontoire, on ens van confirmar que la travessa estava en molt bones condicions, va fer la resta.
Deixem el cotxe a Villar d'Arene i baixem en bus fins a Bourg d'Oisans, on un taxi ens deixa a la Berarde. Els mesos de juliol i agost hi ha un bon servei de bus que puja a la Berarde, però som al setembre amb els seus avantatges i inconvenients....
Des de la Berarde, ens esperen 1.300 m de desnivell i 5 hores de camí fins al refugi del Promontoire. Ben aviat, ja veiem la paret sud de la Meije, amb el cim principal a l'esquerra i el Dit de Déu a la dreta, i la major part de l'itinerari que haurem de fer demà.
L'entorn és excepcional i, sobretot, salvatge i solitari.
El refugi del Promontoire està situat just al peu de l'esperó sud del Gran Pic. De fet, l'escalada comença a la mateixa porta del refugi.
Com que sabem que començarem escalant de fosc, just arribar al refugi anem a veure com serà el començament on hi ha el primer llarg per superar l'anomenat pas del Gripau. I comencem a tastar com són el que aquí anomenen passos de III.....
L'endemà ens encordem a 2/4 de 6. Som 5 cordades per fer la travessa i tots sortim corrent cap amunt, que la jornada serà llarga.
Després del primer llarg ens desencordem i anem pujant a pèl però mirant molt bé on ens agafem. Algunes cordades que van al davant ens orienten i quan es fa clar ja estem al couloir Duhamel, on fem un segon llarg per assegurar un flanqueig molt exposat.
Al peu del mur Castelnou (a sobre) ens encordem altre cop. Ara ja no ens deslligarem fins al Glacier Carré.
Aquest tram és el més difícil de tota la paret, i no és fàcil de seguir. Però la intuïció funciona i, de tant en tant, algun clau ens indica que anem bé.
Aquest tram és el més difícil de tota la paret, i no és fàcil de seguir. Però la intuïció funciona i, de tant en tant, algun clau ens indica que anem bé.
Superem la muralla Castelnau (a sobre) i després la placa dels Austríacs (a sota), amb la curiositat de que tots els passos cotats de IIIº ens semblen més aviat IV o V.... Això ens alenteix una mica perquè ens fa dubtar del recorregut, però ens hi anem acostumant i no deixem de progressar.
Ja hem guanyat força alçada, el refugi es veu petit ben avall, i la Barra dels Ecrins treu el cap per darrera de la Grande Ruine! El dia continua sent excepcional i podem escalar al sol i en màniga curta!!
Després del pas del Gat, arribem al flanqueig que ens portarà fins al Glacier Carré. Aquest és el punt on cal prendre la decisió de retirar-se o continuar. Són les 11 i el guarda ens va comentar que, en aquesta època de l'any, ser-hi més tard de les 10 equivalia a arribar de fosc al refugi de l'Aigle. Però portem frontals i el temps és estable, així que no dubtem ni un moment de continuar cap amunt!
Travessa la gelera penjada no ens costa gaire i ben aviat som a la bretxa, al peu del Grand Pic.
Sortim de la bretxa desencordats, clarament a la dreta de l'aresta oest seguint unes canals desdibuixades, fins que la dificultat fa que ens encordem.
En total farem 5 llargs de corda de 60 m per un terreny menys franc que abans i amb molt poques possibilitats d'assegurar-se. La roca ja no és la mateixa, hem canviat el granit pel gneiss, i es nota: més llisa, més descomposta i amb menys fissures.
El quart llarg ens porta fins al Cheval rouge, una placa característica de color vermell que cal travessar fent un pas de cavall i que ens porta al vessant nord, fred i glaçat. La màniga curta s'ha acabat!!
Els darrers metres són una placa molt llisa que també és de IIIº....., sense comentaris!
Els darrers metres són una placa molt llisa que també és de IIIº....., sense comentaris!
Feliços i contents, mengem una mica i gaudim del paisatge, envoltats de tots els Ecrins i amb el Mont Blanc al fons. Però tampoc ens entretenim massa, que encara falta la segona part.
Davant nostre s'aixeca el Dit de Déu, al final de la línia de crestes que hem de recòrrer. Des del Grand Pic veiem que les cordades més ràpides que han sortit davant nostre ja hi estan arribant.
Desgrimpem uns metres fins trobar la primera instal·lació de rappels que ens ha de deixar a la bretxa Zsigmondy. Teòricament són 3 rappels, però n'acabem fent 4 pels dubtes sobre quines instal·lacions utilitzar....
A la bretxa calcem els grampons que ja no ens treurem fins al refugi. Seguim un cable que baixa seguint el límit neu/roca i ens permet avançar ben de pressa, fins que desapareix engolit pel glaç. Damunt nostre ens espera una goulotte de gel viu bastant dreta (70º) que ens ha de retornar a l'aresta.
No anem massa preparats per un tram així, però enfilem amunt i ben aviat som altra cop a l'aresta, entre la Dent Zsigmondy i la segona Dent.
Encordats "ensemble", anem seguint l'aresta, que no és massa complicada i va alternant trams de neu i de roca.
Però veiem unes traces que flanquegen el pendent, i ens hi posem. Això ja és una altra cosa, i cal anar amb molt de compte perquè, tot i els punts d'assegurança que anem deixant entremig, una relliscada podria ser molt delicada..... Però flanquejar ens estalvia haver de fer els rappels de baixada de cada punta i guanyem una mica de temps.
Una darrera rampa ens deixa dalt del Dit de Déu, encara més contents i més cansats que abans!!
S'han anat aixecant núvols i corren algunes boires que juguen amb la llum del sol ponent. Però s'ha anat fent tard i no ens hi podem esplaiar massa...
Un darrer llarg de baixada ens porta fins a la instal·lació del primer rappel, dels 3 que haurem de fer fins a la gelera. La llum es va apagant però tenim la sort de que ens arriba just per trobar la darrera instal·lació (que té la mala llet de no estar a la vertical de la segona....).
Arribem a la gelera de fosc i baixem corrent a buscar la traça. Allà, anem pleguant cordes i material amb calma, i baixem cap al refugi. Ja és nit tancada i el llum exterior del refugi de l'Aigle ens va guiant.
Són 2/4 de 10 quan ens traiem els grampons. Han estat 16 hores intenses, però els guardes ens diuen que ens donaran sopar, tot i l'hora que és!! La millor notícia que podíem rebre i que ens esborra el cansament de cop. Alegres com estem, fins i tot ens fem un selfie!!
Al matí, sense pressa, sortim a veure la primera llum sobre el vessant nord de la Meije, esmorzem amb calma i xafardegem una mica aquest refugi, que no fa ni un mes que s'ha tornat a obrir. Realment és molt més còmode que l'antic, que coneixia de quan vam pujar amb esquís a la Meije Oriental.
Ja només toca despedir-se de la muntanya i enfilar el llarg camí de baixada, primer per la gelera i després seguint un bon camí que ens retornarà a Villar d'Arene. Menys de 3 hores de camí ens serveixen per passar dels 3.440 m de l'Aigle als 1.600 metres de la vall.
Poques coses més puc dir sobre aquesta travessa, que es resumeix en dues paraules: Alpinisme pur!
Poques coses més puc dir sobre aquesta travessa, que es resumeix en dues paraules: Alpinisme pur!
10 comentaris:
Moltes felicitats! Sens dubte una de les grans i millors travesses del Alps. Recordo igual que tu que quan vam anar-hi la sensació sobre el grau era la mateixa. Això és un III? Això és un IV? A casa nostra seria ben bé un grau superior. Segurament la severitat de l'entorn i la duresa del conjunt se'ns imposa als pirinencs no avessats a aquest medi.
quina escalada més motivadora, en efecte, com bé dius, Alpinisme pur. Gracies per compartir-ho amb tots
Saludus
Sense paraules Joan ! per homes durs com vosaltres !!
quins records em fas venir (i molta envejadelasana)! vaig fer la Meige al 88 (la travessa no la varem fer, aquell any les condicions de la neu foren molt dolentes).
varem tenir de tot: iniciar la via per un diedre mes a la dreta -alguna cordada la feia- crec de força mes dificil amb bota rígida (havia 1h de cua a les 4:00!!!), una encigalada pujant, una caiguda del company anant de segon a l'inici del flanqueig per arribar a la R abans de la gelera que quasi sega la corda, rapels amb cordes de 40, remuntada de corda perque s'havia encallat, vivac a pel, espectadors impotents d'un accident de parapent (sense conseqüencies)... pero unes sensacions impresionants...
...i la meva darrera visita al alps!
veig que aquesta aresta no deix indiferent a ningú, felicitats per gaudir-la!
Impressionant.
Carai un parell de "pedruscos"(així em deia una antiga novia als geòlegs) en la Meije. Bromes apart moltes felicitats una gran activitat.
Records
Gràcies, Enric!!La veritat és que els graus són orientatius, però vaig trobar que picaven de valent!! Però únicament ens va fer anar una mica més lents!
Nenivan, bona però llarga i cal tenir clara l'estratègia!
Jaume, ja saps que no ho sam gaire, però fem el què podem!
Collons, Karles, quines històries! Però només pensar en tornar a baixar pel mateix lloc ja em mareja! Però no pots ser això de que no hi hagis tornat.....
Gràcies, Xiruquero, espero que el lloc t'hagi agradat!
Mingo, costa molt arrossegar al Pep, però quan ho aconsegueixo en fem algunes de bones!! També vam aprofitar per veure el límit granit/gneiss, he, he, he!
En Jordi lalueza em comenta:
"La conquesta de la Meije no va arribar fins després de moltes temptatives de diversos alpinistes que miraren d’accedir-hi des de diferents vessants, entre ells alguns de notables com Whymper i Coolidge. No va ser fins el 16 d’agost de 1877 que el francès Emmanuel Boileau de Castelnau i els seus guies Gaspard pare i fill ho aconseguiren. Al cap d’un any, el nord-americà W.A.B. Coolidge i els seus guies Almer pare i fill en feren la segona. Georges Sonnier dedica tot un capítol a la Meije en el seu celebrat llibre La montaña y el hombre, el qual no us heu de deixar perdre.
Fins al 6 d’agost de 1923 no arriba la primera ascensió catalana de la Meije per la ruta del Promontoire, que aconsegueixen Lluís Estasen i Jofre Vila del CEC, guiats per Pierre Richard i el portador Camille Rodier, que completen la travessia en 14 h 45 min. En aquella mateixa sortida ascendiren a la Barre des Écrins, ben visible des del cim de la Meije. Aquestes dues ascensions les descriu exhaustivament Estasen en dos articles il•lustrats amb bones fotografies que van aparèixer en el Butlletí del CEC l’any 1925, la lectura dels quals em permeto recomanar-vos, i que trobareu ens aquests enllaços:
http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1925m3v35n358.pdf
http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1925m4v35n359.pdf
La seva joia era tal que va escriure el següent :
“Com expressar el goig immens que vaig sentir en aquells moments!El que fins allí era solament un projecte s’havia convertit en fet, í al mateix temps de fruir el goig d’una victòria difícil, l’esperit quedava absort davant les magnificències que a la nostra vista s’exteníen. De peu en aquella estreta plataforma estem contemplant un màgic panorama sadollat de llum, i els nostres ulls acaben tot just de fixar-se en un punt determinat, que immediatament altres indrets criden la nostra atenció. Tot és allí grandiós”
I és que tots els qui ens hem alçat alguna vegada dalt d’aquell cimal subscrivim també el que expressa al final quan diu:
“la grande difficile, com és anomenada, pròdiga en emocions intenses, el record de la qual ja no s’eborarrà mai més de la nostra vida”.
I a aquesta sensació també hi contribueix el fet que la Meije sigui una muntanya assenyalada en la història de l’alpinisme. Finalment, fixeu-vos que en l’article Estasen empra el terme caravana per referir-se a la cordada que componien tots quatre.
Cal destacar que Estasen va realizar fins a sis sortides als Alps entre els anys 1922 i 1928, una d’elles a les Dolomites, al llarg de les quals va ascendir a un bon nombre de cims, tot i que malgrat intentar-ho no va poder completar ni l’ascensió del Mont Blanc ni la del Cerví. Precisament també va ser al 1923, al setembre, que el català Enric Ribera Llorens i el seu guia van aconseguir la primera ascensió catalana i estatal al Cerví per l’aresta Hörnli. Tant Estasen com Ribera eren del CEC, i havien escalat junts, per exemple per a realizar juntament amb Josep Ma Soler i Carles Feliu la primera ascensió estatal a l’hivern de l’Aneto el 12 d’abril d’aquell mateix any. Recordem finalment que en l’obertura de la via Estasen del Calderer l’any 1928 hi participaren a més del mateix Estasen, en Jofre Vila, en Josep Rovira i en Josep Puntas. Tots ells uns autèntics pioners de l’alpinisme a casa nostra."
Quina gran activitat! Felicitats
Gràcies, Marc!! La Meije és realment una gran muntanya!
Publica un comentari a l'entrada