Agulla Petita d'Amitges, via Giraud, entrant per la directa

Del cim de l'Agulla Gran, baixem seguint les fites per rastres de camí que van més o menys a peu de paret en direcció a la cara est de l'Agulla Petita. El company em diu que encara tenim temps de fer una via clàssica i arribar a l'hora de sopar al refugi, així que ens decantem per la via Giraud.

Com que la via no és gaire complicada, anem a buscar l'entrada directa, situada just sota la seva vertical, que permet allargar la via en un parell de llargs, força més difícils que la via original.

Em toca el primer, que és un bonic diedre que comença molt senzill, però que a mesura que puges es va redreçant i cada vegada és més difícil. El pas de sortida em costa una mica, però potser ja començo a notar el fet d'anar enllaçant tirades atlètiques una darrera l'altra....

Però veig que a ell també li costa una mica, així que no deu ser un V gaire fàcil! Després ell continua fins a la feixa, per un tram teòricament de IV+, però que tampoc ens ho sembla. El conjunt és ben bonic, difícil però interessant.

Des de la feixa entrem a la Giraud, una via molt clàssica oberta l'any 29, que ressegueix a dreta i esquerra els trams més senzills de la paret.

Tot i això, entremig hi ha algun pas on no s'hi pot pujar corrent, per entendre'ns, i que ens dóna alguna sorpresa.

Després, un flanqueig a l'esquerra ens deixa a una instal·lació de rappel, i amb una baixada de 60 m arribem altre cop al camí, i al refugi, just a temps pel sopar!!

Curiosament, o no tant, som els únics escaladors de tota la zona d'Amitges i, excepte una altra cordada que arriba de les Torres de Bassiero, els únics del refugi que no fem els Carros de Foc. És només un petit exemple de com han canviat les coses...