5 de març 2013

Via Hiwatta a la Miranda de les Boïgues

Aquesta via ja la vam intentar fa temps amb el Toni, en una agradable tarda de primavera, però el tram final del segon llarg se'ns va travessar i vam haver de girar cua. Aquest diumenge al matí he tingut l'oportunitat de tornar-hi amb en Mohawk, una bona garantia gairebé sempre!

Ara ja sabia que no ens en podíem refiar massa de la ressenya clàssica (a sobre), amb una graduació clarament infravalorada.

Vaig començar fent el primer llarg, que ja coneixia i del que en conservava un record boirós. Però el primer pas per aixecar-me de terra em va tornar ràpidament a la realitat!! Després, un flanqueig còmode i un tram de 6b que vaig fer en A0 amb passos molt llargs (sort de l'estrep!). Després, una sortida poc difícil en lliure et deixa a la reunió, dins del forat.

El company, tot i estar lesionat, ho encara en lliure i se'n surt molt bé. Tot i que algun pas se'l va haver de mirar més del compte....
El segon comença amb un aeri flanqueig cap a l'esquerra, fins a la vora del llavi, per enfilar-se en tendència a la dreta, a buscar una canaleta. És tot un espectacle veure'l pujar en lliure, en un tram marxat com a 6c a la ressenya!!

Jo m'ho agafo fent A0's, tot i que cal combinar-los amb sortides curtes en lliure força fines! 
El segon tram del llarg, teòricament més senzill, és ben exigent, amb passos que costen de veure i enmig d'una verticalitat que no afluixa gaire....
Mentre els dos primers llargs estan ben protegits amb parabolts que allunyen, però on no et pots fer gaire mal, el tercer és ben diferent.

Comença amb una volta cap a la dreta enllaçant un merlet, per tornar a la vertical i fer una bona excursió fins al bombo de més amunt. Un tram curt i ben protegit marcat de 6a-, força més senzill que alguns V's de més avall, i després ja afluixa. 

Afluixa però també desapareixen els parabolts... Sort d'un antic burí que es troba camí de la reunió de l'aresta!! És un d'aquells trams montserratins on cal anar molt sobrat en el Vº desequipat, i que tots coneixem com són i quin pa s'hi dóna!
Després només queda acabar d'arribar al cim, on coincidim amb els que ha pujat per la Montpart i per l'aresta....

Per baixar triem el rapel, seguint la línia de la Grimpanautes, uns 10-15 metres després de la sortida de la Montpart. Un parell de rapels (20 i 55 m) ens deixen altre cop al peu de la paret.

En resum, una via dura i exigent que, tot i la seva poca llargada, et dóna una gran sensació d'haver escalat! Ara entenc perfectament perquè no s'escala gaire.....

4 comentaris:

Joan B ha dit...

Felicitats per l'escalada !
Això de tenir un company de cordada tant solvent com el mohawk és una garantia d'èxit en vies com aquesta.
Jo aquí, ja fa molts anys hi vaig veure una volada de forces metres, d'uns dels germans Santacatalina, que em va posar la pell de gallina.

Salut i a escalar

Joan B ha dit...

Felicitats per l'escalada !
Això de tenir un company de cordada tant solvent com el mohawk és una garantia d'èxit en vies com aquesta.
Jo aquí, ja fa molts anys hi vaig veure una volada de forces metres, d'uns dels germans Santacatalina, que em va posar la pell de gallina.

Salut i a escalar

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona Joan i Mohawk! Una via per anar ben acompanyat.

Gatsaule ha dit...

Si, anar ben acompanyat és el millor que et pot passar sempre, fins i tot en una via d'escalada!!