Ferrata delle Mesules i Piz Boé

La casualitat va voler que, quan em vaig escapar a fer la ferrada de les Mesules, va fer un dels millors dia que recordo per anar a muntanya, cel nítid i transparent, aire fresc i agradable, i aquella sensació de tirar i tirar sense tenir-ne mai prou.

Potser hi va ajudar la sensació només baixar del cotxe, amb el piz Ciavaces al damunt (a sobre) i la Marmolada al fons.

Com que per fer la volta cal fer un bon tram de carretera, vaig preferir fer-la de bon matí deixant el cotxe prop de l'arribada, i pujar fins el passo Sella amb la fresca de primera hora.

Arribant al coll l'espectacle continuava amb les boires que anaven marxant del Sassolungo (a sobre), i el joc de llums a les torres de Sella. D'allà surt el camí, ben senyalat com a GR núm. 649, que porta directament a l'inici de la via.

Em va anar de ben poc que no trobo una corrua de gent a la via, però em vaig afanyar a començar, i ben aviat els veia un tros avall.... La veritat és que en aquestes ferrades és difícil estar-hi sol, però val la pena d'anar-hi aviat per poder-les gaudir a la nostra manera.

La via en ella mateixa no té massa complicació, gairebé tota és una llarga i bonica grimpada amb cable. Al mig, però, hi ha una xemeneia on val la pena conèixer una mica la tècnica d'escalada en xemeneia. Primer un tram amb cable però sense gaire res més, i després, un tram de graons força vertical sense cable de vida.

A mitja paret se surt a un amfiteatre molt gran, que cal travessar per arribar a la darrera muralla que ens separa del cim.

Uns darrers murs verticals més senzills que a la part inferior, i ben aviat arribo al cim del piz Selva, on coincideixo amb un parell de muntanyencs del país, que se sorprenen que els entengui mentre parlen amb ladí...., la llengua de les vall de Fassa i de Gardena tan semblant a l'occità.

A dalt sorprèn el gran i desèrtic altiplà de les Mesules. El lloc i el dia són excepcionals, així que continuo per la carena cap al piz Galba i el piz Beguz, on fa poc que hi acaben de plantar un Sant Crist de grans dimensions!

A la Sella del Pisciadú hi ha el camí de retorn, però no tinc ganes de marxar d'aquí dalt, així que segueixo fins al piz Boé, que ja conec de l'any passat, quan hi vam pujar amb unes condicions ben diferents!

Quan arribo al refugi Boé comença el festival de gent per tot arreu. El refugi està ple, els camins són un formigueig de gent, i la pujada al cim es converteix en una cursa d'obstacles entre els que pugem i els que baixen.... El cim tampoc estava gaire tranquil, però la veritat és que el dia s'ho valia!

Baixant cap a la forcella Pordoi, fins i tot em vaig creuar amb aquestes monges que anaven cap al cim ben equipades...., per esmentar una de les moltes anècdotes d'aquesta zona tan concorreguda!

Però a partir de la forcella, quan començo a baixar per la vall del Fos cap a Lasties, torno a quedar-me sol i torno a gaudir de la calma i grandiositat d'aquestes muntanyes.

La volta la podeu veure completa al Wikiloc i al mapa de sota.