29 de maig 2012

Diedre Audoubert a la paret de Catalunya

Després d'intentar-ho del dret i de l'inrevés, al final he aconseguit de trobar company per escalar a Montrebei. I com sol passar, després de tants dies de perseguir-ho, n'he trobat dos pel preu d'un. Així que, aquest dissabte, amb el José Manuel i el Jortx, hem anat cap al congost.

La via escollida, el diedre Audoubert, una de les línies verticals d'aquesta paret que, vista dels del prat, espanta (a sobre, ressenya del Parce). També trobarem una altra bona ressenya al blog de l'Edunz, de la que en copiarem l'estratègia d'unir llargs de corda.

L'aproximació és còmode i evident, pel camí que va a buscar el peu de la paret, fins passar de la vertical del diedre. Llavors anem a buscar el peu de la via per unes terrasses prou evidents, la darrera de les quals cal recórrer a quatre grapes (compte amb la motxilla, aquí, que una relliscada no tindria aturador!)
Em toca començar i ben aviat me n'adono que això va en serio. Els primers llargs, com tota la via, no tenen pràcticament assegurances, sort que la roca es deixa protegir molt bé! Però el què més em sorprèn és la gran verticalitat de la paret i la complexitat d'alguns passos en que et quedes mal posat.

També queda clar que la graduació només és purament orientativa. A més, es nota la xafogor i arribem tots ben suats a les reunions!

El Jortx ataca el quart llarg, més espectacular que difícil (a sota).
De manera paral·lela a nosaltres, una cordada de cracks dels de veritat està fent la via Radical lliure, amb els qui ens anem creuant en algunes reunions, però mentre nosaltres escalem protegits dins de les diedres/xemeneia, ells ataquen decididament les plaques veïnes, ben poc protegibles. Després ens assabentem que un és l'autor del conegut blog Korkuerika.

Des de la seva terrassa ens fan algunes bones fotos del nostre cinquè llarg, on tastem les primeres xemeneies (a sota).
Un altre dels aspectes curiosos d'aquesta via és la graduació dels llargs més senzills. Ja ho diuen que, quan posa IV, només vol dir que és més fàcil que allà on posa V... A sobre podem apreciar com és de potent i desplomat l'inici del sisè llarg.
Després ve un dels llargs més durs de la via, una xemeneia que es va estrenyent, estrenyent, fins que ens hem de penjar la motxilla del baudrier i arrossegar-nos per dins amb mig cos a fora. Arriba un moment de pànic, però apareix un dels burins salvadors que permet de sortir cap enfora i progressar amb una millor dignitat, després d'uns quants A0, clar!!

Em sembla que són les úniques expansions de la via.....
Després, dos llargs més de xemeneia, d'anar fent, atlètics i verticals, sempre molt físics. Fins i tot en el que precedeix al penúltim llarg, teòricament fàcil, no t'hi pots relaxar gaire.

Entremig hi ha una bona reunió, on aprofitem per parar una estona mentre deixem passar una cordada tarrego-altempordanesa que van més lleugers. Ara el sol ja apreta fort, i comencem a tenir ganes d'arribar a dalt.
Penúltim llarg. Hem vist a l'altra cordada que no pujava gaire de pressa, tot i que fins allà volaven. Sortim pensant que no serà un llarg senzill, i realment és una tirada dura, dura. No tant pels trams d'Ae com pels trams d'entremig, llisa, desplomada, amb alguna presa delicada... Tots tres arribem a la reunió amb la mateixa sensació d'haver-nos buidat més que el Guardiola!

Després una rampa pedregosa i arribem a la carena, feliços d'haver-ne sortit tan bé!

Cap al nord, les nuvolades que ens feien patir les veiem ben lluny, i ja només toca tornar al cotxe, mentre gaudim de les sensacions intenses que ens ha aportat aquesta bona via. Una senyora via!!

13 comentaris:

lux ha dit...

Enhorabona!!

quina por! i nomes de llegir-ho, sense quasi mirar les fotos!!
ufff....

Em sembla que a Montrebei mai sobren els friends, siguin a la cordada o a l'arnes.. :)

felicitats altre cop per la via ! no hi ha res com la perseverancia!

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona Joan! ara escales menys, però selecte, com la Lú, he quedat impresionat de les fotos i les teves explicacions; em falta molt per posar-me en aquestes parets.

laura pi ha dit...

Felicitats una via impressionant i realment intensa, de fet les fotos parlen per sí soles. El traçat no dóna treva i el penúltim llarg també ens va fer suar de valent, però ja veig que la sensació és compartida. En surts tan espremut com meravellat. Montrebei sempre sorprèn!!!

Salut, tàpia i alegria

Llorenç ha dit...

uf!!! quina mandra!!! tans metres i amb aquest pati!!!( o hauria de dir "patir!!") Es veu guapa...però, també m'hauré de buscar amics valents!!! felicitats! que aquí no regalen res!

JOrdis ha dit...

Bones,

Sóc en Jordi de la segona cordada. No vau pas trobar una bossa de magnesi? Me la vaig deixar a la sortida al cim...

merci
jordi

Joan Baraldes ha dit...

Felicitats Joan !

Com diria el ruc del Shuster, "no hay que decir nada mas" !!

Salut i a tibar

PGB ha dit...

Carai, i dos dies després m'hi estreno jo a la paret de Catalunya! Anem sincronitzats o què? :D

Xavi ha dit...

Molt bé Joan, això ja és una VIA amb majúscules! Molt bon reportatge, vénen ganes d'anar-hi.

Records!

Juan korkuerika ha dit...

Montrebei A PURA SANGRE!!!!! Una vía que apesar de la tierra no hay que dejar de hacer... Brindemos por muchas más ;-))) Un saludico y hasta la vista alpinistas

Gatsaule ha dit...

Gràcies, Lux!! I recorda que amb tu en tenim una de pendent per aquí....

Jaume, què vol dir que et falta molt? Coneixent-te com et conec, em sembla que la única cosa que et falta deu ser la decisió per anar-hi!! Però això si, hi trobaràs a faltar la roca trencadissa de Sant Llorenç!

Josep i Laura, ja ho veieu, per poc no coincidim! Quin penúltim llarg, uff!

Llorenç, ja ho veus, el que a mi m'agrada són sobretot els metres! Cada cop em costa més d'anar a vies curtes!!

Jordis, doncs no la vam veure, segurament ens hi hauríem fixat, pot ser que nosaltres pleguessim veles en un lloc diferent.

Gràcies Joan B, realment és una bona via!

PGB, ja ho he llegit, deus estar fort, Xaval! La diferència és que per mi va ser més aviat una reestrena, que ara feia dies que no hi venia.

Xavi, no em diguis que no la tens al sac! Costa de creure...., però no dubtis en anar-hi, és molt bona!

Gracias, Korkuerica, brindemos por ello!

JERKOUT ha dit...

osti noi felicitats!!!! ets un crack

Mingo ha dit...

Ep Joan feia dies que no entrava i carai quina via d'ESCALADA, a més veig que no hi toca el sol fins bastant tard, Felicitas

Gatsaule ha dit...

Jerkout, de crack res, nafent i gràcies!

Mingo, si que és una bona via, si. I si vas de pressa, pots estar be amunt quan comença a tocar el sol. Però diria que ja és una mica tard, ara, per anar-hi.