Aquests darrers mesos no n'he fet gaires de sortides que mereixessin ser ressenyades. Entre el mal temps dels caps de setmana i la recuperació de la castanya al Pedraforca, les setmanes anaven passant i costava de posar-se a to.
Però per Tots Sants, amb el Jose Manuel, vam anar fins al Montseny, on encara no hi havia escalat mai.
Després de deixar el cotxe al PK 23,8 de la carretera de Santa Fe, agafem el camí que puja fort recte al nas, i que està més o menys senyalitzat amb fites, tot i que el recorregut és força evident. Acabem anant a la dreta per una tartera fins trobar la placa metàl·lica del peu de via.
Ben a prop d'aquesta via, comença l'Airun i el mar d'estels, o millor dit, començava. Perquè ha estat desequipada altre cop (per tercera vegada?), i sembla que amb força mala llet. Long lifes, passamà, instal·lacions de rappel.....
Començo el primer llarg, curt i senzill però estrany. I és que, contràriament al que descriu tothom, la roca no és gneiss, si no esquist, excepte precisament aquest primier llarg. Una roca particularment patinosa i poc sòlida, excepte quan és molt massiva.
El segon ja és més divertit, amb un bon sostret per començar, i després una placa fissurada molt franca i aèria.
El dia és força fred, però el tram de I i IIº que separa el tram inferior del superior, ens ajuda a escalfar-nos.
L'aspecte de la continuació no és molt agradable, fa fred i regalima aigua, amb el que la roca patina encara més del compte. Però amb paciència, aconsegueixo d'arribar a la reunió després d'un parell de passos una mica aleatoris en aquestes condicions.
L'aspecte de la continuació no és molt agradable, fa fred i regalima aigua, amb el que la roca patina encara més del compte. Però amb paciència, aconsegueixo d'arribar a la reunió després d'un parell de passos una mica aleatoris en aquestes condicions.
Al cinquè llarg cal pujar directe cap a un sostre ben marcat, i flanquejar a la dreta amb un pas que també ho és força, d'aleatori, però després la dificultat baixa notablement.
Amb un darrer llarg que et deixa a la carena, acabem la via enmig d'un vent insistent que fa que ens posem a sobre tot el que portem. Tot i el fred, gaudim de l'espectacle de la tardor al Montseny.
Amb un darrer llarg que et deixa a la carena, acabem la via enmig d'un vent insistent que fa que ens posem a sobre tot el que portem. Tot i el fred, gaudim de l'espectacle de la tardor al Montseny.
Ben aviat arribem al cim de les Agudes, ja només ens queda d'anar baixant pel mig de la fageda fins retornar a la carretera. Això si, a un quilòmetre del cotxe....
6 comentaris:
Al Montseny encara no hi escalat mai i pel que llegeixo, no sé...sembla però que no et va desagradar oi?
Jaume, és més alpinisme que escalada pura. La roca no és cap meravella i te adherència zero, però l'entorn és realment bonic!
Mira, no sabia que hi haguessin vies d'escalada a les Agudes...
Gat, si li vols donar una segona oportunitat a Les Agudes, xiulam el proper estiu! (o ara si vols fer alpinisme pur i dur)
Estic segur que canviaras totalment la teva opinio d'ara.
Cuidat i abrigat!
Bé, es tracta de vies una mica forçades, una mena d'excursió vertical, però pel tipus de roca i de vies, recorda una mica alguns racons del Pirineu.
Doncs m'ho apunto, parella! Que ja tinc ganes de coincidir algun dia amb vosaltres a la paret, i sembla que això ho coneixeu bé!
Publica un comentari a l'entrada