El vessant meridional de la serra de Queralt és ple de parets de roca, enmig d'un relleu complexe. El problema és la qualitat de la roca, formada per gresos i conglomerats calcaris molt poc cimentats, que alternen amb franges argiloses que ho acaben de rematar.
Però hi ha escaladors berguedans que s'entretenen a buscar les millors franges de roca que permeten d'obrir algunes vies. En general es tracta de trams curts on s'han obert vies d'esportiva, però fa poc vam saber que fa alguns anys s'havia obert alguna via més llarga. I aquesta setmana passada la vam anar a veure.
El lloc s'anomena cingle de la Bandera, perquè al seu cim hi ha un pal on fins no fa gaire hi onejava una senyera, i els seus aperturistes ens van fer arribar una ressenya de la via Cavall boig, que he adaptat a dalt al que vam trobar.
L'aproximació es fa des d'un petit aparcament que hi ha prop del kilòmetre 5 de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys, davant de la pista asfaltada que baixa cap al polígon industrial. Aquí hi trobareu el track de gps, i a la mateixa ressenya, un esquema de l'accés. Un accés que el Toni va netejar una mica perquè els esbarzers l'havien malmès força.
Arribats al peu de la paret, ens sorprèn trobar-hi diverses vies que, tal i com vam poder comprovar, són força més difícils que la Cavall boig. També n'hi ha una a mig equipar.
La nostra comença en un muret força descompost, on hi veurem un plom i un pont de roca (a sobre). La veritat és que el començament és horrorós, però mica a mica la roca va millorant i, gràcies a l'equipament, anem pujant sense patir excessivament.
El tram més bo és just després de la primera reunió intermèdia, amb una bona bavaresa seguida d'una placa de roca compacta.
El segon tram comença vertical, però amb bona presa. La roca es manté bona excepte en algun punt concret.
Damunt d'una alzina, hi ha una reunió que no utilitzem. Flanquegem a l'esquerra i encarem un bon diedre, que també pugem en bavaresa fins una placa, on ens van caldre un parell de passos en A0 i que a la ressenya original marca com a 6c.
El darrer llarg és que te pitjor roca de tota la via, imagino que és per aquest motiu que la van obrir per pujar en escalada artificial.
La sortida de la reunió permet d'escalar en lliure uns passos, però ben aviat la qualitat de la roca ho impedeix. Aquí pujo en A0 còmode, amb material abundant, però força cutre. Hi ha algun espit però la majoria són claus casolans i alguna baga vella.
Després d'una altre reunió intermèdia pujo cap a l'esquerra, en un tram que podríem qualificar de V o V+ brut i trencat. És un dels peatges que a vegades cap pagar per escalar al costat de casa....
Però el cim és bonic i l'entorn també. És curiós el paisatge de l'interior d'aquest laberint de cingleres i boscos penjats de la solana de Queralt.
La baixada la fem en un parell de rappels pel vessant oposat, aprofitant les reunions d'una altra via.
Un racó que probablement només te interès local, però a nosaltres ens ha agradat.
2 comentaris:
Aquesta darrera fotografia m'agrada especialment. Segur que no m'erro gaire si dic que, més ençà de la bellesa formal dels jocs de la llum amb l'horitzó, amb el pal nu i deixat, i el material, reflecteix abastament aquests preuats moments d'íntima satisfacció que difícilment pot transmetre el llenguatge.
Doncs tens tota la raó. Aquesta darrera foto intenta reflectir el moment del cim, entre boires, content de ser a dalt i d'haver aconseguit la superació d'un petit repte.
A part de que el lloc és realment bonic, sobretot per darrera!
Publica un comentari a l'entrada