Antonio Garcia Picazo a la paret de l'Aeri

Després d'un dissabte on tot estava moll i vam haver de dedicar-nos a fer esportiva, diumenge semblava que tot això hauria canviat, que el bon temps estava garantit i que les parets ja s'haurien eixugat. Així que amb el Mohawk vam encaminar-nos a fer una clàssica de la paret de l'Aeri.

Però dic semblava, perquè el dia va ser força emboirat (que no va anar malament del tot) i les parets de Montserrat seguien rajant aigua per totes les fissures. Arribats a peu de via, el tema era com per fugir-ne, però el nostre esperit alpí ens va fer intentar-ho.

Diuen que el primer llarg és el més dur de la via, i la veritat és que no ho sabrem mai, perquè just començar a pujar, el Mohawk tenia feina només a esquivar l'aigua que rajava de la fissura i, tan aviat com va adonar-se que per l'esquerra pujava una via del Tarragó equipada a la placa seca, se n'hi va anar (a sota). El fet de que fos 6b o 6b+ no tenia massa importància...

Va aprofitar per fer reunió on la via nova marxava i no hi havia més remei que ficar-nos sota d'una dutxa d'aigua freda que baixava de dalt, i de passada, em tocava el tram a mi! Fent una demostració de que els peus de gat també aguanten damunt de la roca molla i del fang, vaig arribar a la reunió (R2 de la ressenya de dalt del Luichy).

A partir d'aquí l'escalada ja va transcórrer amb normalitat, amb un tercer llarg net i eixut, que travessa una bona placa partida per un petit sostre molt ben protegit.

Després d'una quarta tirada curta, senzilla i totalment desprotegida, arribem a una cornisa penjada que cal seguir cap a la dreta. 

El flanqueig és fàcil, però després cal continuar per una bonica bavaresa que puja en diagonal a l'esquerra. Com que el llarg se li fa curt, el Mohawk decideix enllaçar-lo amb el sisè de la ressenya de dalt, que continua la bavaresa fins un petit replà.

Aquest llarg està parcialment equipat, els friends i link cams petits ens van anar molt bé per reforçar-lo.

A mi em toca el que inicia el llarg tram d'artificial. Comença seguint la fissura, que a partir d'aquí és pràcticament cega, amb forats on hi entra algun alien. 

Aquí l'ambient ja comença a ser bastant aeri, i els passos abans de començar l'artificial fan un cert respecte. Tot plegat arriba un desplom i el primer parabolt de la sèrie que ens porten cap amunt sense massa problemes, excepte alguns passos més llargs que resolem amb algun petit pas en lliure. 

Tot el tram d'artificial el faig en A0, sense excessius problemes.

El següent té un únic pas curiós, on surts en lliure o et penges d'un plom, i cap dels dos vam voler tocar-lo.... La diferència principal, és que si en el llarg anterior els parabolts alternaven amb burins, aquest és una rastellera de long lifes. L'altra diferencia és la reunió, especialment incòmoda. Afortunadament només hi passo de llarg....

Al penúltim llarg l'ambient és força interessant. Mentre vaig pujant, sempre en A0, no ho noto excessivament, però al darrer punt d'artificial cal fer una sortida en lliure on tot plegat t'adones del què tens a sota els peus.

Després s'arriba a una reunió molt còmode, on només queda un tram senzill d'escalada fins arriba als cables de sortida, que t'ajuden a travessar una delicada canal fangosa (a sota). Aquí vaig preferir de canviar-me el calçat a mig llarg, i els peus de gat ho van agrair.

Dalt, ens espera un fort vent que ens obliga a abrigar-nos. Ja només ens queda el retorn tranquil per la canal de Sant Jeroni, mentre comentem la via, content d'haver-ne pujat una altra de la paret de l'Aeri!