Isaac-Gabriel a la paret de l'Ós, Sant Llorenç de Montgai

Ahir a la tarda ja tornava a fer bo i, com que corria per ponent, vaig tornar a enredar al José Manuel. Aquest cop per anar a fer la que tothom recomana tant: la Isaac-Gabriel.

Vaig mirar la ressenya (a sobre he deixat la dels Escalatroncs) i semblava a priori una via relativament còmode. Però anava pesant, una via que tothom recomana, deu ser per alguna cosa. Normalment la gent recomana vies que inclouen petites putades (és allò tan nostrat, si hem patit, que els altres també pateixin!) i, evidentment, aquesta no se n'escapa.

L'aproximació és dura, ben bé 6 o 7 metres...., i en pujada! Ahir la primera putada va ser començar, el replà estava molt enfangat i em va costar entrar. A més, el pas d'entrada és la cosa més ensabonada que he fet en els darrers anys....

Aquest primer pas és el més exposat de tota la via, sembla força més dur que Vº i una relliscada et pot deixar a la carretera, però amb penes i treballs vaig poder posar un alien blau que em va donar confiança per arribar a la primera xapa. Després la cosa segueix molt ensabonada, però ja és més escalable, fins arribar a un pas genial per entrar a la reunió (a sota).

Al segon llarg continuen les sorpreses, més que res perquè en la bavaresa inicial hi ha dos desploms d'aquells dels que no saps massa com sortir-ne, tot i no ser difícils. La roca continua sent molt ferma, però força patinosa, cosa que es nota més en els passos de presa petita, però que afortunadament són pocs.

El tercer comença amb un desplom curt i amb bona presa (on els dits rellisquen de tan magnesi acumulat que hi ha!), per continuar per una cornisa molt fàcil cap a l'esquerra, on gairebé vas caminant. A l'alçada del proper parabolt, cal anar a munt per unes plaques molt bones i molt verticals que em van agradar molt (a sota).

Tot i que aquestes tirades de dalt no són com la primera, ens va sorprendre el grau d'ensabonament general de la via, gairebé fins dalt. Cal molta confiança per fer bé els passos durs de V+ amb les preses petites, perquè tant a les mans com als peus els hi agafa una tendència irrefrenable a patinar!

Sabut això, el tercer i el quart llargs són els millors, sostinguts i aeris, i fan que surtis de la via amb una molt bona sensació!

A nivell d'equipament, la via està bastant bé i només vam posar l'alien de l'inici i una baga en una sabina, tot i que allunyen una mica i en cas necessari la major part dels passos es poden reforçar, en aquesta roca plena de fissures.

Després, el darrer llarg només serveix per arribar a dalt de tot, on ens espera una bonica visió del Mont-roig sota el sol ponent!