Cerdà-Riera a la Bandereta.

Aquestes darreres tardes de setembre, hem aprofitat força el temps abans no arribés el fatídic canvi d'hora anual. I una de les vies que tenia ganes de repetir era aquesta gran clàssica de la paret oest d'Agulles (a sobre, magnífica ressenya copiada dels Indrets d'escalada).

No deixa de ser curiós que una via on hi vam anar 20 anys enrera amb una certa por escènica, i de la que en vam sortir ben satisfets, ara l'encarem com una via per fer a la tarda en un parell d'hores.... En coses així es nota el canvi de mentalitat a l'hora d'enfocar els reptes.

De material en vam servir molt poc, i el joc dels 4 link cams va ser més que suficient per assegurar la via. El camí per arribar-hi és evident i ben fressat, i el primer llarg tan senzill com sembla a la foto, uns metres de diedre i una caminada fins a la reunió a l'alzina.

I el segon, en canvi, continua tan exigent com el recordava. Afortunadament està molt assegurat, però la majoria són claus antics i rovellats que no donen massa confiança. Amb alguna cosa extra a la fissura, queda un llarg magnífic al voltant del V/V+, ben aeri i amb el regust clàssic de les vies lògiques.

El tercer (a sobre) ja és una altra cosa. Assegurat per poder-se fer en A0 i algun pas aïllat, permet d'escalar quan et ve de gust, i agafar-te quan no vols forçar. Tot i ser molt penjat, la sensació que et deixa és ben diferent de l'anterior.

Un altre dels oblits del temps va ser el quart llarg, més difícil del què sembla, sobretot a l'inici (a sota) i molt divertit d'escalar. Un tram de diedre estrany, la xemeneia on fas el mico d'arbre en arbre, i la sortida exposada i fàcil fins la carena.

Tot i que no vam anar lents, vam arribar a dalt just a l'hora de la posta de sol, que en aquesta època es pon darrera del parc eòlic. Un altre dels avantatges d'escalar a la tarda!

Això si, vam acabant el ràppel gairebé de fosc (compte, és de gairebé 60 m!), i la tornada al cotxe la vam fer al llum dels frontals.