El darrer dia que vam venir a la Roca de les Onze Hores, de Sant Llorenç, el Jaume em va ensenyar tot de vies històriques i interessants. A part d'altres vies, l'Estruch em va cridar l'atenció de seguida, sobretot per les fissures que es veien a la part final.
Després de fracassar un primer intent sota la pluja, aquest divendres vaig poder tastar finalment el què hi havia amagat darrera la incògnita.
A sobre he posat una ressenya històrica que no té molt a veure amb la realitat, però a la vora, en color vermell, hi ha les meves apreciacions.
La via comença per la típica sorra compactada de Sant Llorenç, però per un llom força tombat i que encara està prou bé. Té l'avantatge que és a l'ombra i la temperatura a la tarda és molt bona.
El Jaume ataca aquest llarg (a sobre) i el següent (a sota), perquè diu que vol que gaudeixi de les fissures de dalt.
El segon llarg és curt, però puja per magnífic diedre molt trencat. Com que el Jaume és, en el fons, una bona persona, em tira a sobre les pedres imprescindibles per tenir el record d'haver escalat a Sant Llorenç... Tot un detall!
Finalment em toca anar a veure què hi ha allà dalt. El darrer llarg comença bé, amb un arbre que t'ajuda a arribar al peu de la primera fissura. Una xemeneia molt estreta, però on cal pujar per l'interior perquè per fora no es veu de cap manera (ho vaig mirar molt...). Arrossegant-me molt, i anant per fora tan aviat com va ser possible, vaig enllestir el primer tram amb un estil oblidable. A la xemeneia hi ha un burí.
La segona part comença amb una bavaresa atlètica amb 3 claus, després la fissura s'eixampla i es torna desplomada. Ho provo, ho intento, tiro amunt anant per fora, i cap avall. Una caiguda suau que no toca al replà per poc. Em miro al Jaume (a sobre) i torno cap amunt. M'ha aguantat una baga esfilagarsada de l'any de la picor...
No hi ha res com una bona caiguda per agafar forces, perquè llavors vaig trobar la manera i, entre esbufecs, surto per dalt (a sota) amb un darrer pas antològic.
Després li toca al Jaume, que puja com un tiro ara que ja sap el truquillo...., tot i que arriba una mica esgarrinxat a dalt! No esbufega tan com jo perquè està en gran forma, però també veu clar que la via té la seva gràcia! És la seva segona vegada vint anys després....
A dalt, quatre fotos, moltes felicitacions, i a fer una cervesa a la fresca perquè, tot i la curta llargada de la via, és de les que t'omplen de veritat!
5 comentaris:
Una altra gran clàssica Santllorentina al sac!
Aquestes pedres que et tiren a sobre són perquè estudiïs el rocam de la zona i no se t'oblidin els estudis de geomorfologia!
Apa, bones vacances!
(Escala a "tope" per les Europes)
Felicitats per la via!
sí sí que es veu interessant i intensa sí!
i d'aquelles que a mi m'entusiasmen..hehehe
i davant un pas dificil no hi ha res com caure veure que no passa res i tornar-ho a intentar amb aquell punt de convicció que marca la diferència... ara millor que no sigui un kutreseguro el que aguanta!
Encara et tornaràs un fan de Sant Llorenç!
Felicitats per la via Joan,
Sou uns valents !! sort que al final no vaig venir amb vosaltres perquè sinó m'hagués tocat patir !!
Jo ja només puc fer vies "bloguers" com deieu l'altra dia.
salut i a tibar
Si la definiu com petita gran via s'hi haurà d'anar.
Veu dur/posar material extra? Alguna recomanació per a futures repeticions?
Merci!
Xavi, és bona aquesta, eh! Una de les millors que he fet per Sant Llorenç, tot i el material per a l'estudi geomorfològic....
Lux, per tu la xemeneia no seria problema, que estàs molt prima! I és cert, no hi ha res com una caiguda inòcua per agafar moral!
Joan B, et vam trobar a faltar! Però així no ens vam haver de barallar pels llargs bons...
PGB, no te la perdis! Tot i que encara no la puc comparar amb la Clerc, aquesta és molt bona. Porta els aliens, i poca cosa més. Bé, potser el camalot del 6 t'ajudaria....
Publica un comentari a l'entrada