Aquest dissabte, amb el Toni, vam pujar fins a la sud del Pedra. Teníem diverses idees al cap, però al final ens vam decantar per la Ventura highway, una via de la dreta que porta el nom d'una coneguda cançó dels Amèrica, un grup dels anys 70.
Tot i el respecte que ens feia el 6a obligat, i els comentaris del Luichy que parlen de passos força obligats i un equipament justet, ens hi vam llençar. No hi ha res millor que una bona via d'adherència com a aperitiu abans d'anar a Val di Mello...
La via comença just damunt d'una petita cova, a l'extrem oriental de la paret sud, abans d'una canal molt marcada. Comença amb un pas estrany, però ben aviat la via es torna molt bona, amb poques assegurances, però amb la possibilitat de posar-ne alguna, i amb passos combinats d'adherència pura i alguns forats.
El darrer tram abans de la primera reunió la placa es torna més llisa i cal aprofitar molt bé una marcada canalera per poder progressar. Aquests metres si que estan ben protegits (a sota), i no cal patir fins a la reunió, tot i la finor dels passos.
El darrer tram abans de la primera reunió la placa es torna més llisa i cal aprofitar molt bé una marcada canalera per poder progressar. Aquests metres si que estan ben protegits (a sota), i no cal patir fins a la reunió, tot i la finor dels passos.
Teòricament el segon llarg no passa de V+, però nosaltres el vam trobar tan dur com el primer. Bé, fins i tot més dur, perquè comença molt fi, amb passos delicats, però acaba amb un tram vertical i atlètic.
Potser el fet de que aquí les assegurances allunyen de debò, ajuda a tenir aquesta sensació.
El tercer llarg comença molt fi, amb un curt tram molt difícil (a sobre), però ben aviat afluixa i es tomba fins arribar a una petita feixa. La reunió costa de veure, i està a l'esquerra d'un arbret característic.
El quart i darrer llarg d'escalada, és una tirada curta i relaxada, que puja pel darrer tram de roca compacta (a sota). Hi trobarem dos claus.
El darrer llarg és una caminada/grimpada que permet pujar fins gairebé la carena. Allà dalt, pleguem el material i ens afanyem a baixar per les Costes d'en Dou, perquè el cel s'ha ennuvolat i comença a tronar de forma amenaçadora.
Una bona via que permet de retrobar-nos amb la bona roca i la meravella de l'adherència.
Tot baixant, des del peu de la paret, veiem una cordada a la via de l'Heretge (a sota), que segueixen pujant fent cas omís a la tronada que s'acosta. Sembla que al final ho van endevinar, i que la pluja no va arribar fins més tard.
8 comentaris:
Felicitats per la via.
Es veuen unes plaques molt potents i d'adherencia autentica !!
salut i a tibar
Molta sort a val di Mello!!! a disfrutar!!!!!!!!!!
Carai curta però intensa no? Enhorabona, bon aperitiu per a Dolomites.
Una via potent Joan! aquí t'has de refiar força de l'adherència eh?
Felicitats, curta però intensa.
Pintava malament el temps.
doncs dissabte erem fent una caminada per la serra del verd i amb aquells nuvolots anava pensant amb els quins devien estar a la vertical... però va aguntar fins cap allà tres quarts de sis, quan va caure un bon ruixat, si més no a gòsol..
felicitats i bonescaladesalpines!
Que gaudeixis força a la Val di Mello. Ja ens ho explicaràs.
Hola, he anat a parar al teu blog i la veritat és que és bastant atractiu i el redactat molt ferm.
Ànims que és molt útil..
Martí
Joan, és molt millor del què sembla, si algun dia hi puges, ja ho saps!
Gràcies, Jerkout! Ara a veure el temps...
Joan Asin, just això: curta i intensa!
Jaume, les vies d'adherència sempre m'han agradat molt! Millor que les fissures cabrones...
Edu, devíeu estar bé al Verd, tot i que el sol apretava de valent!
Gràcies, Xiruquero! A veure el temps...
Martí, gràcies, celebro que t'agradi!
Publica un comentari a l'entrada