Val di Mello (2) - Luna nascente al Scoglio della Metamorfosi

Quan buscàvem informació d'escalada a la Val di Mello, a tot arreu assenyalaven la Luna nascente com la via estrella de la zona. Algú fins i tot explicava que hi anava a fer-la una vegada cada any de tan bona com és. Així que no podíem defugir-la, i el segon dia d'estada a la vall ens hi vam posar.

L'aproximació és una mica complexe, però el camí que puja fins a peu de via és tan ombrejat i agradable com mal senyalitzat. Però aquesta és una característica de la majoria d'aproximacions de la vall.

El primer llarg és curt i desagradable, amb una entrada dura que, afortunadament, es pot fer bé en A0 (a sota). El segon, en canvi, ja comença a ensenyar el què serà l'escalada, amb un flanqueig aeri que porta fins a la fissura.

A partir del tercer llarg, comença el festival. Es tracta d'una escalada que només pot tenir un qualificatiu: genial!

La dificultat és continua, però mai extrema. Sense cap expansió i amb poquíssims claus de via, però la fissura permet una molt bona autoprotecció, a condició d'anar ben provistos, que vam posar des de tascons petits i aliens, fins al camalot del 5. El joc de link cams, amb la seva multifuncionalitat, ens va anar molt bé.

Aquest tercer llarg en concret, és un diedre/bavaresa d'adherència pels peus, però molt bona presa per les mans. Un gaudi absolut.

El quart llarg, tot i que teòricament hi ha un tram de 6a obligat, el vaig trobar molt semblant al tercer, fissura, bavaresa, diedre... La roca magnífica, patint poc i disfrutant molt.

Davant nostre hi havia una parella d'anglesos que feien la via, i en el cinquè llarg ens va tocar d'esperar una bona estona. La llàstima és que, per no posar expansions, fan les reunions als llocs on es pot clavar, i curiosament sempre són llocs força incòmodes...

En aquesta tirada (a sobre), ens van anar molt bé els friends més grans per poder pujar més tranquils. Per la resta, tan aquesta com la següent, mantenen la tònica atlètica de les anteriors.

La sisena tirada és curiosa, després de superar un estètic diedre (a sobre), cal fer un flanqueig descendent i molt aeri per anar a buscar l'esperó de l'esquerra, i pujar per una nova fissura (a sota), magnífica com totes!

El setè llarg és el darrer de la sèrie de fissures, comença vertical amb una escletxa ampla, per anar-se tombant i estrenyent alhora.

Aquí dalt, la sensació que teníem ja era de satisfacció absoluta, d'estar escalant una via molt bona que ens estava donant més del què esperàvem. I això que n'esperàvem força...

Els dos darrers llargs són la cirereta del pastís. S'acaben les fissures i comencen les plaques, sort que el dia anterior ja ens hi havíem curtit una mica!

El vuité és un flanqueig cap a l'esquerra (a sobre), fàcil, però espectacular. Són uns 40 metres sense cap assegurança, només amb la possibilitat de posar un tascó a mig llarg.

El darrer llarg, el  novè, ens feia patir una mica. Comença pujant uns 10 metres per una fissura fins un clau, des d'on cal pujar en diagonal durant uns 50 metres fins uns arbres. És una placa compacta de Vº, sense cap possibilitat de protecció (a sota), que vaig atacar decidit i sense pensar massa fins arribar al final!

El descens és força evident, només cal pujar al cim i anar seguint el camí evident que et torna a peu de via, mentre comentem la meravella que hem pogut escalar!

Al principi he deixat una ressenya amb comentaris en alemany, que fa intel·lectual, però una bona descripció de la via la trobareu aquí.