Val di Mello (1) - Stomaco peloso i Alba del Nirvana

Aquests darrers dies he pogut gaudir d'uns quants dies de vacances i escalada pels Alps italians. En total han estat 4 dies a Val di Melo i 5 dies a les Dolomites, concretament a la vall de Fassa. Han estat dies intensos de muntanya i escalada, perquè ha fet molt bon temps i els he pogut aprofitar i esprémer a fons.

Mentre que les Dolomites ja les coneixia d'altres anys, la Val di Mello ha estat una descoberta absoluta. Sempre m'havia fet una certa por d'anar-hi, però amb el Mohawk aquest any ens vam animar i podem concloure que ha estat una experiència molt positiva.

Aquesta vall és una zona d'escalada en granit que te una ètica molt particular que es resumeix en graus apretats, el mínim possible d'expansions i assegurances allunyades, molt allunyades o inexistents. Si tenim en compte que moltes vies tenen trams de placa inasegurables, i que el grau més baix es troba al voltant del 6a, s'entendrà que costi de decidir-se a anar-hi.

A part d'això, és una vall magnífica, amb centenars de vies, una roca excepcional i molt adherent, i un paisatge de somni.

Però tots els llocs tenen el seu moment, i aquest any era el torn de la Val di Mello.

Mirant i remirant llibres i internet, la combinació de vies Stomaco peloso al Trapezio d'Argento i Alba del Nirvana al Tempio dell'Eden, semblava la més adequada per tastar la roca i la ètica de la vall. Aquí hi trobareu una bona ressenya.

Arribem a peu de via, ens mirem la llisa placa del primer llarg, i dic de tirar jo de primer. Una decisió arriscada perquè, tot i el bon aspecte que tenia des de sota, es tracta d'una placa compacta, d'adherència pura, i amb a primera assegurança a 20 metres de terra. 

Després de passar alguns nervis per la tonteria de parar a pensar sobre les conseqüències d'una relliscada, la puc treure bé, amb la sensació d'haver passat la prova de foc de l'escalada a la vall. De fet, el primer clau és tan alt, que el company va poder marxar lluny a fer-me alguna foto de perfil perquè no calia assegurar.... (a sobre)

El segon llarg ja és més normal, i puja per una fissura fins un arbre on es fa la reunió i comença la via de l'Alba del nirvana.

El tercer llarg te un traçat una mica confús, perquè amb les poques assegurances que hi ha, tens dubtes de per on pujar. Aquest ja resumeix millor l'escalada de la zona, una barreja de trams d'adherència amb trams més atlètics (a sota).

Els llargs finals consisteixen en un flanqueig cap a la dreta per sota del sostre, fins una instal·lació de rappel. Amb un rappel curt, una caminada i un rappel llarg tornes a trobar-te a peu de via (el primer rappel es fa des de l'arbret tort de la foto de sota...).

Acabada la via, vam provar algunes vies més difícils del mur inicial, per continuar la mentalització. Però veient com es degradaven els peus de gat amb aquesta roca tan abrasiva, vam plegar aviat, que l'endemà teníem una prova de foc. 

Què dura que és l'adherència!!