Puigmal al Cavall Bernat

La Puigmal és una de les línies mestres del Cavall Bernat, una via clàssica que, amb el reequipament, ha canviat profundament. Trams que eren en A0 de clau a clau ara són obligats, i trams d'artificial amb passos llargs i treballosos ara es fan en A0 fàcil.

Però no deixa de ser una línia magnífica i, avui, tot i la calor que la feia precisament aconsellable, hi hem anat amb el Mohawk. A part de les ganes que hi teníem, també volíem practicar l'autoprotecció, que a Val di Mello ens en farem un fart!

Hem pujat ben aviat, però no ens hem estalviat la suada de l'aproximació. I després, amb un primer llarg selvàtic, la suada tampoc ha afluixat. A la reunió, era curiós estar parat, però sense deixar de suar....

Després d'un primer llarg de tràmit, el segon em feia respecte. Un diedre desequipat, amb només dos claus de via, però que a l'hora de la veritat es deixa fer prou bé. I amb una fissura on els tascons entren de meravella.

Això si, aquí la via ja comença a redreçar-se de debò, i l'ambient comença a ser aeri.

El tercer llarg (a sobre) és curt, però em va semblar el més difícil i obligat. Aquí la paret ja és totalment balmada i només hi trobem un parell de claus, encara que en alguns forats els aliens verd i vermell entren bé. Després del segon clau, cal fer un divertit flanqueig cap a una reunió força incòmode.

En canvi el quart, tot i que continua pujant en lleuger desplom, és un diedre/xemeneia que es deixa fer. Al començament de la xemeneia hi trobem tres parabolts que donen tranquil·litat i, a dins, vam poder posar el camalot del 5, la bèstia!

Dins de la xemeneia ens va començar a tocar l'ombra i, tot pujant, tots dos vam arribar a parar-nos per gaudir-la una estona intentant deixar de suar.

La reunió més curiosa de la via, i una de les més còmodes, és la quarta (a sobre), encaixada dins d'una fissura. A més, és l'únic lloc realment fresc de la via!

El cinquè llarg continua en xemeneia fàcil, reptant en direcció a l'exterior, on hi ha una dura sortida d'artificial (a sota). Aquí els camalots del 5 i del 3 ens van ajudar molt a arribar al parabolt de sortida, i el link cam gran a protegir-la després. L'ambient és aeri com poques vegades, sort que després la dificultat decreix...

A partir de la cinquena reunió el panorama canvia radicalment. Els dos llargs que falten fins el cim són d'artificial fàcil equipat amb parabolts. I n'hi ha per donar i per vendre, els que no hi ha més avall i encara més.

Això si, l'ambient és espectacularment aeri, sobretot el darrer llarg, que puja pel fil desplomat de la carena del Cavall. Aquí el sol ens torna a tocar, i arribem al cim mig deshidratats.

Així que enfilem ràpidament els ràppels i el camí del bar, on comencem el procés de recuperació de líquids que durarà tot el diumenge...

I ja començo vacances. Uns dies a Val di Mello i Dolomites, on espero que no faci tanta calor i que el temps ens respecti i en poguem fer alguna!

Fins la tornada!