L'altre dia que vam venir per Agulles, des del cim del Pingüí, l'aire que desprèn la paret est de la Miranda de les Boïgues em va tornar a enamorar. Així que ahir a la tarda, amb el Jaume, no vam poder deixar d'anar-hi.
Aprofitant la darrera ressenya dels Escalatroncs, que al meu parer peca lleugerament d'optimista, (personalment m'agrada més la del Luichy) i animats per la bona fama que arrossega, vam anar a la Montpart.
Després de fer una bona suada a l'aproximació (com es nota que ja tenim l'estiu a sobre...) vam arribar al collet on comença la via. Comença el Jaume i veig que no corre, però és que ja els primers passos són finets i desseguida hi ha un pas delicat.
Després la cosa millora i, amb un flanqueig més senzill del què sembla, i amb millor roca, s'arriba a la primera reunió en una bauma clarament situada a l'esquerra.
El segon llarg és més franc i vertical. D'entrada penso que no passaré, però hi ha més bones preses del què sembla i, amb tècnica de diedre, arribo bé fins al darrer parabolt. Aquí hi ha una sortida delicada i un llarg tram fins a la reunió sense cap més assegurança, però la dificultat va de baixada.
Ara ja bufa un aire de pluja que no ens deixa escalar tranquils pero, per sort, no arribarà a Montserrat.
Vist de lluny, el darrer llarg sembla més senzill que els altres, però la realitat és ben diferent. Comença fàcil, però mica a mica es va adreçant, i la roca tampoc és excel·lent.
Ben aviat la paret comença a desplomar, i cal una afinada tècnica de diedre i algun A0 per pujar amb certa comoditat.
A la sortida estàvem contents, la via en conjunt és molt millor del què ens pensàvem, i està super equipada per no patir.
També estàvem contents de no haver-nos mullat, que tota la tarda vam estar veient els xàfecs com voltàven a l'entorn de Montserrat!
5 comentaris:
Una de bona! I sí, jo també crec que l'Edu ha graduat a la baixa... :P
Felicitats Joan i Jaume, la via a mi em va agradar, i suposo que ara amb parabolt vas més tranquil.
Joan, no m'ho diguis que no vui quedar amb tu, és que estic una mica de baixon, pq una lesió que tenia bastant oblidada, s'ha tornat a posar de manifest, demà aniré a caminar una mica i escalar uns metres a veure que.
Una abraçada
Bona piulada Joan! amb poques paraules tot ben explicat.
Una via curta però intensa, tots tres llargs magnífics, no et deixen indiferent, sobretot el tercer que em va sorprendre, des de baix semblava més senzill...hauré de menjar més sopes per encadenar-lo.
La Montpart de la Miranda de les Boïgues, és una gran clàssica, enhorabona per la via i estalviar-se la mullada.
PGB, veig que per una vegada a la vida estem d'acord!
Ja ho diem, Mingo, que no es pot ser jove! Precisament per això volia quedar amb tu algun dia d'aquests, perquè quan estàs bé no hi ha qui et segueixi! Espero que estiguis millor...
Jaume, però si vas estar a punt! Només et va faltar una mica de confiança...
Joan, ara entenc perquè és una clàssica! I de la pluja ens en vam escapar pels pèls...
Publica un comentari a l'entrada