Roca dels Arcs, via Lleida

 

Aquest dissabte, amb el Toni, hem tornat al Montsec de Rúbies, i aquesta vegada a la Roca dels Arcs, La Lleida és una de les clàssiques de la paret i, com que no l'havia fet mai és d'aquelles vies que pesen, perquè es veia maca i elegant, i semblava assequible. Almenys m'ho semblava a mi pels comentaris que n'havia llegit i, sobretot, comparant-la amb les seves veïnes.

Ara ja no m'ho sembla tant, d'assequible. La resta d'adjectius els mantinc. Suposo que l'equipament hi influeix una mica, sobretot quan fas el segon llarg....

La qüestió és que dissabte feia bon dia, a l'aparcament érem els primers i el primer llarg tenia molt bon aspecte. El Toni ha començat decidit (a sota), però ben aviat les impressions han començat a canviar, i és que només és IV o IV+, però està sobat de mala manera i et va agafant una estranya sensació de que, tot i que no és difícil, en qualsevol moment et pots veure expulsat de la roca!

  

  

El segon llarg és curiós, i una mica cabró. Aquí la roca és sòlida, però difícilment pots posar res. Perdedor i en flanqueig, va travessant altres vies i cal tenir clar on vas i que sempre s'ha de seguir el material antic. Amb alguns trams llargs sense poder-te assegurar, i amb la verticalitat de la paret, vaig passar alguna estona adrenalínica, com ara a l'hora de travessar una zona molla 8 o 10 metres més enllà del darrer clau...

  

  

Arribo a la reunió, miro amunt, i veig el sostre del començament del tercer llarg (a sobre). Mentre el Toni pujava me l'anava mirant una mica terroritzat, i al final el vaig acabar fent. És durillo però permet de posar algun alien, i el pitjor està en la recuperació al replà de sobre. Després la tirada afluixa per tenir un altre tram fort abans de la reunió, més que vertical, amb presa petita, i assegurat per dos claus no gaire nous. 

Sort de calcular bé que el que entra en un forat que hi al mig de la fissura era l'alien groc! 

Un llarg compacte i vertical, amb un bon pati, que semblava pitjor vist des de sota.

  

  

Diuen que el quart és el llarg estrella. Comença amb un sostre de 6b, després arribes a una sabina i encares un bon diedre fins la reunió. El sostre té tres parabolts, però es pot posar alguna cosa a la sortida. I a la sabina reposes!

El diedre ja és una altra cosa, perquè és bonic, es pot equipar, però patina de mala manera, sobretot a sota. I només hi ha dos claus en tot el tram! Si no fos per això, seria molt més bonic, perquè com que també desploma lleugerament, costa parar a veure quin friend s'escau millor.

He de reconèixer que aquesta tirada la vaig gaudir força, excepte en el flanqueig cap a l'esquerra que cal fer per arribar a la reunió, doblegat sota del sostre...

  

  

Després les dificultats ja s'acaben. El cinquè és vertical i cal travessar un petit sostre, però les preses són grandioses i la fissura es deixa equipar molt bé. El més complicat és trobar l'itinerari i la reunió següent, perquè el llarg està net.

I el darrer, un tràmit per arribar fins dalt la carena.

En resum, una bona via, però més complicada del que assenyalen les ressenyes, almenys pels qui no ens agrada l'escalada de tibar... I un molt bon dia d'escalada, amb temperatura ideal i, curiosament, molt pocs escaladors (i quatre a la Lleida...).