7 de març 2010

Roca dels Arcs, via Lleida

 
Aquest dissabte, amb el Toni, hem tornat al Montsec de Rúbies, i aquesta vegada a la Roca dels Arcs, La Lleida és una de les clàssiques de la paret i, com que no l'havia fet mai és d'aquelles vies que pesen, perquè es veia maca i elegant, i semblava assequible. Almenys m'ho semblava a mi pels comentaris que n'havia llegit i, sobretot, comparant-la amb les seves veïnes.

Ara ja no m'ho sembla tant, d'assequible. La resta d'adjectius els mantinc. Suposo que l'equipament hi influeix una mica, sobretot quan fas el segon llarg....

La qüestió és que dissabte feia bon dia, a l'aparcament érem els primers i el primer llarg tenia molt bon aspecte. El Toni ha començat decidit (a sota), però ben aviat les impressions han començat a canviar, i és que només és IV o IV+, però està sobat de mala manera i et va agafant una estranya sensació de que, tot i que no és difícil, en qualsevol moment et pots veure expulsat de la roca!
  
  
El segon llarg és curiós, i una mica cabró. Aquí la roca és sòlida, però difícilment pots posar res. Perdedor i en flanqueig, va travessant altres vies i cal tenir clar on vas i que sempre s'ha de seguir el material antic. Amb alguns trams llargs sense poder-te assegurar, i amb la verticalitat de la paret, vaig passar alguna estona adrenalínica, com ara a l'hora de travessar una zona molla 8 o 10 metres més enllà del darrer clau...
  
  
Arribo a la reunió, miro amunt, i veig el sostre del començament del tercer llarg (a sobre). Mentre el Toni pujava me l'anava mirant una mica terroritzat, i al final el vaig acabar fent. És durillo però permet de posar algun alien, i el pitjor està en la recuperació al replà de sobre. Després la tirada afluixa per tenir un altre tram fort abans de la reunió, més que vertical, amb presa petita, i assegurat per dos claus no gaire nous. 

Sort de calcular bé que el que entra en un forat que hi al mig de la fissura era l'alien groc! 

Un llarg compacte i vertical, amb un bon pati, que semblava pitjor vist des de sota.
  
  
Diuen que el quart és el llarg estrella. Comença amb un sostre de 6b, després arribes a una sabina i encares un bon diedre fins la reunió. El sostre té tres parabolts, però es pot posar alguna cosa a la sortida. I a la sabina reposes!

El diedre ja és una altra cosa, perquè és bonic, es pot equipar, però patina de mala manera, sobretot a sota. I només hi ha dos claus en tot el tram! Si no fos per això, seria molt més bonic, perquè com que també desploma lleugerament, costa parar a veure quin friend s'escau millor.

He de reconèixer que aquesta tirada la vaig gaudir força, excepte en el flanqueig cap a l'esquerra que cal fer per arribar a la reunió, doblegat sota del sostre...
  
  
Després les dificultats ja s'acaben. El cinquè és vertical i cal travessar un petit sostre, però les preses són grandioses i la fissura es deixa equipar molt bé. El més complicat és trobar l'itinerari i la reunió següent, perquè el llarg està net.

I el darrer, un tràmit per arribar fins dalt la carena.

En resum, una bona via, però més complicada del que assenyalen les ressenyes, almenys pels qui no ens agrada l'escalada de tibar... I un molt bon dia d'escalada, amb temperatura ideal i, curiosament, molt pocs escaladors (i quatre a la Lleida...).
  
 

11 comentaris:

Mingo ha dit...

Sort que hi has posat remei, mira que no haver fet la Lleida era gairebé un pecat. Felicitats, la via és molt maca.

Joan B ha dit...

Molt bé Joan, ja tens una altre classica al sac

salut i a tibar

Mohawk ha dit...

Us vam veure a la savina de la R4! Que fort, un altre cop al costat i sense saber-ho, je, je, je...

Per cert, jo no he fet la Lleida... que el señor se apiade de mi alma!!! :P :P

joan asin ha dit...

Enhorabona Joan,la Lleida és una clàssica que no pot faltar.

Gatsaule ha dit...

Mingo, doncs si sabessis la pila que me'n falten per Vilanova... Si que és maca, però està sobadeta.

Gràcies, Joan B, mica a mica anem recuperant la forma!

Mohawk, va anar d'un pèl, doncs! Llàstima... Ja saps que cremaràs eternament a l'infern si no espaviles?

Joan, tu ho has dit, una clàssica que s'ha de fer! Sobretot per aprendre a llegir la roca!

Jaumegrimp ha dit...

Confesso que jo tampoc la he fet! però tot arribarà, vaja així ho espero...

Eduard ha dit...

Anirem tots a l'infern!! :))

Xavi ha dit...

Vaja, em treieu un pes de sobre. Jo l'he fet tres o quatre vegades. Aniré al cel....

Gatsaule ha dit...

Us veig a tots molt preocupats pel futur de la vostra ànima....

Em sembla que ens trobarem tots a l'infern, haguem estat o no a la Lleida, que la resta de motius pesen molt, també!

Llorenç ha dit...

si vaig abandonar al tercer llarg....vaig al purgatori???? un gran colapse a la via el dia de fi d'any i les poques ganes de passar les 12 campanades a la paret va fer que abandonessim....
Però com dius, la via la recordo sobada en passos...i sobretot el primer llarg no dona gens de confiança...no fa massa il.lusió repetir-la....

Gatsaule ha dit...

Carai, Llorenç, ara has obert un debat teològic que no es veia des de que es discutia sobre el sexe dels parabolts....

Per la resta, et vas perdre el quart llarg, que és el millor de la via, i poca cosa més.