22 d’oct. 2009

Crabioules Oriental, cara sud


El diumenge em vaig encaminar cap a un dels cims menys fàcils de la vall, el Crabioules Oriental (3.107 m), que ja havia tingut a la vora un parell de cops. Però la cresta que el separa del cim Occidental fa una certa basarda, o almenys me n'havia fet.

No ho tenia massa clar, perquè el vent continuava bufant, i les ratxes fortes em van anar sacsejant la furgoneta tota la nit. Però ja havia decidit que aquest cop ho intentaria per la cara sud, que imaginava estaria arrecerada.

La cara sud és una paret de 200 m, gairebé tota granítica (el sòcol són roques metamòrfiques força consolidades), i bastant trencada. La ressenya parla d'itinerari interessant, de bona roca, i de passos de II i IIIº. També deixa clar que t'ho pots agafar una mica per on més t'agradi. Així que, de bon matí, vaig tirar amunt per la vall de Remunye.




La vall de Remunye és llarga, però és molt bonica i la primera part té un camí molt ben traçat. A l'alçada de la cara sud del Maupàs, les fites marquen una ruta entre blocs granítics cap a l'esquerra, en direcció a la forca de Remunye.

Arribat a la forca, davant meu apareix el Perdiguero (a sobre), amb els llacs de Lliterola. Algun del qual ja apareix gairebé glaçat (a sota). Al fons, a la dreta, ja veig els Crabioules (ressenya) i, mentre m'hi acosto, vaig estudiant la paret per veure per on m'ho agafo.

Avui no porto material per anar més lleuger, tot plegat, tampoc l'acabo treient... I tinc confiança en que no serà necessari!


Pujo pel sòcol marronós cap al punt que sembla més feble de la paret, i ben aviat arribo al granit. Al començament pujo cap a l'esquerra per unes plaques fissurades, amb algun pas d'anar molt alerta. Després enfilo unes canals cap a la dreta i acabo a la carena per una zona més de blocs.

He pujat molt concentrat, veig que sóc dalt de tot quan el vent em dóna una empenta! No he tirat ni una foto... Em giro i veig tota la cresta que va fins al Maupàs (a sobre). I, a l'altra banda, la continuació cap al pic Occidental (a sota). Faig algunes fotos i continuo pel fil de la cresta, ben abrigat i pendent del vent, que no afluixa.



Arribo al Crabioules Occidental i llavors si que em relaxo, ja he deixat enrera la cresta que m'havia terroritzat i, la veritat, l'he trobat espectacular però molt maca (a sobre) i aèria. La roca és franca, amb passos aïllats de II i IIIº, i es passa gairebé sempre pel mateix fil. Llàstima del vent, perquè la vista és extraordinària.

Cap a ponent ja surt el llac del Portillón (a sota), amb el Seil de la Baquo, els Gourgs Blancs, els Spijeoles... Menjo alguna cosa i començo a baixar per la canal de la bretxa Mamy. En aquesta època de l'any no es toca neu en tot el recorregut.




La tornada la faig més o menys pel mateix lloc, vorejant el llac de Lliterola, i tornant al portal de Remunye.
 
El dia continua espectacular, i ara el vent ha afluixat. O potser estic més arrecerat. M'entretinc a estudiar la cara sud del Maupàs (a sobre) i a recordar velles passejades per aquestes crestes.

El Boum (a sota), com un bolet metamòrfic encastat en aquest mar de granit, segueix tan atractiu com dolenta és la seva roca...
 

 
Ara gaudeixo de la meravella d'aquesta vall, el sol escalfa i el gel que a la matinada tot ho envaïa s'ha anat mig fonent. No he trobat ningú en tota la vall, ni he vist ningú a cap cim del voltant. Tan sols algunes perdius blanques que he aixecat a la baixada....

 
Torno a la furgoneta i deixo la vall amb molt bones sensacions. Un cap de setmana solitari, però d'aquells que valen la pena!

Avui la volta m'ha tingut entretingut durant 7 hores i mitja. A sota hi ha el recorregut que he fet i, al wikiloc, el track.

 

8 comentaris:

SEVIDE ha dit...

Jo també hauria de tornar-hi per oblidar vells fantasmes... Ja fa anys, però és un dels llocs on recordo haver passat força por, abans d'arribar a l'agulla Jean Garnier, amb tota la cresta mig nevada.... quina cagarela vaig passar...
Hauré de pendre exemple Gatsaule.
Bones activitats pirenaiques!!

Mingo ha dit...

Bufffffffff Joan deu ni dó l'activitat, FELICITATS. Llàstima que les visions frontals enganyen pq sembla una bona paret.

Joan B ha dit...

Felicitats Joan
Estàs fet una màquina !!
Jo vaig fer la cresta aquest estiu i la veritat és que la vaig trobar molt aeria i si a sobre fa vent, hi cal anar molt en compte.

salut i a tibar

Gatsaule ha dit...

Sevide, va molt tornar als llocs dels nostres fantasmes, per anar bé en millors condicions i llavors tot es veu diferent!

Mingo, si que sembla una bona paret, si, però la bona és la que cau pel vessant nord, plena de vies.

Joan, si que cal anar en compte, si. Però no et va agradar molt? La roca és collonuda!

lluís ha dit...

M'en recordo bé d'aquesta cara, tot i que jo vaig anar a buscar la diagonal que va a parar enmig dels dos pics. Segurament és menys difícil, algun pas de III, però hi ha trams que també cal anar amb molt de compte. La cresta molt aèria però magnífica la cara nord i la visió de la Vall de Lys.

jaume ll ha dit...

Quin luxe, submergir-se en aquests grans escenaris pirinencs sense trobar ningú! La solitud, la duresa, el punt de dificultat, el compromís, el fred, el vent, els colors tardorals, la transparència del dia... tot això deixa empremta. I ho fas tot en molt poc temps, la veritat.

Gatsaule ha dit...

Lluís, em sembla que pots pujar una mica per on més t'agrada, jo tan sols vaig seguir les recomanacions de la guia, i al final la sortida va ser a la dreta del cim.

Jaume, em quedo amb la primera frase: va realment tot un luxe, ben cert! L'horari no és cap meravella, però tampoc volia córrer. El problema és que anant tot sol, sempre corres més.

Pekas ha dit...

Els Cabrioules están a la llista aper abans de que marxi aquest 2009
...

Una bona activitat... en un entorn que em captiva...