20 d’oct. 2009

Aneto, per la cresta del Mig


Aquest cap de setmana diuen que ha estat el darrer sense neu a l'alta muntanya, així que vaig tornar cap a la vall de Benasc. Ara amb molt bon temps després del mal regust de fa 8 dies, bon temps però fred intens.

Hi torno tot sol, amb un objectiu clar: trepitjar alguns cims oblidats i recuperar l'esperit "crestejador". Sense poder escalar amb normalitat, vull provar-me i saber si en dificultats baixes però amb compromís, encara puc donar la talla.

Així que, després de dormir amb la furgoneta al pont de Corones, el dissabte pujo per la pesada vall de Corones en direcció cap al pic Maleït, 3.350 m (a sobre) que, tot i ser el quart cim més alt del Pirineu, gairebé ningú li fa massa cas.

La pujada s'alleugereix amb la sortida del sol, i els llacs de Corones van animant el camí. L'entorn és com un desert mineral, però no per això deixa de tenir el seu atractiu, és la màgia de la roca granítica (a sota).



M'enfilo per una xemeneia evident, que té algun pas aïllat complicat (IIº/IIIº), però la roca és molt sòlida i aviat trec el cap a la carena. A sota apareix el llac de Cregüenya, encara a l'ombra (a sobre) i, al fons, s'obre la vall de Remunye on hi destaquen les cares sud del Maupàs i del Crabioules (a sota).




El cim es veu proper, però per acabar-hi d'arribar cal resoldre un darrer pas complicat i molt aeri, equipat amb un tros de corda que fa que no ho sigui tant (a sobre).

Aquí comença la llarga cresta que va coronant cim rera cim. El següent i molt proper és la punta Astorg (3.343 m). Però llavors l'aresta es torna molt esmolada i arribar al pic del Mig (3.340 m) té la seva gràcia (a sota, cresta entre el Maleït i el del Mig). El tram més complex és a l'inici, on les ressenyes parlen d'un ràpel de 10 m, però que es pot desgrimpar per la canal de l'esquerra. Em fa mandra equipar-me per rapelar i desgrimpo, però cal una certa sang freda...



Al pic del Mig s'acaba la dificultat de roca, i al fons ja s'endevina el cim de l'Aneto ben proper.




El darrer cim abans del coll de Corones és el pic del mateix nom, més baixet que els altres (3.294 m). Des d'aquí, el pic del Mig és veu realment imponent (a sobre).

Baixo fins al coll de Corones i m'adono que la neu de la gelera està molt glaçada, així que no em puc estalviar de posar-me els grampons. Per aquestes botes he recuperat els vells grampons que em van regalar l'any 76 per pujar el meu primer 3.000, la Pica d'Estats (a sota).

33 anys més tard encara funcionen molt bé, i mentre me'ls poso no puc deixar de recordar aquell primer tres mil, ara que ja només me'n falten 6 per pujar, i tota la colla que anàvem. Sobretot perquè el divendres vam enterrar al Toni Fustagueras, un dels companys d'aquell cap de setmana d'estiu. Descansa en pau, Toni!

 

 
El pas de Mahoma em porta fins al cim més alt del Pirineu, on coincideixo amb altres muntanyencs. No per conegut deixa de sorprendre'm el fet de trobar gent només als cims més emblemàtics, i gairebé sempre, francesos.

 

 
El vent gelat apreta i fa que dalt de tot no s'hi estigui massa còmode, tot i el dia tan extraordinari que fa. Cap a ponent veig el recorregut de la cresta que acabo de fer (a sobre), i el Posets, i el Mont Perdut, i el Vignemale, i el Balaitús, i.....

A l'altra banda s'obre tot el parc nacional d'Aigüestortes (a sota), la Vall d'Aran, la Pica d'Estats,... No és habitual poder veure tot el Pirineu per damunt dels tres mil metres!

 

 
Llavors ja només queda baixar i tornar a la vall. Afortunadament el vent afluixa al passar al vessant sud, però no m'impedeix arribar al cotxe amb el fred ficat als ossos.

Tot plegat m'ha costat 8 hores, però si no hagués fet tan fred probablement hauria anat més lent! A sota deixo el mapa i, al wikiloc, el track.

 

11 comentaris:

josep i laura ha dit...

Bona activitat, llarga i amb cert compromis al anar en solitari,la cresta del Medio canvia molt si vols anar a tota cresta o vols anar per feina i evitar dificultats. Molts anims per acabar de tatxar tots els 3000 del Piri, imagino que l'estiu que ve festa grossa, no?
L'altre dia en va arribar a casa el Desnivel on sortia la travessa que em proposaves en 3 dies entre el Mall Barrat i el Quairat, sols coneixem la part final desde el Cabrioules que es genial i molt espectacular, pero l'inici entre Boum i maupas no acaban d'ilusionar-me per la seva dubtosa roca. tot i aixo jo diria que en recorregut poder nomes es la meitat del Feixant-Alba, nomes hia una manera de sortir de dubtes!
Salut!

PGB ha dit...

Joan, ultimament estàs molt caminaire! :)

Només te'n queden 4? Carai, com diuen el Josep i la Laura, l'estiu vinent festa grossa! (això si no els fas aquest hivern! :P)

Una abraçada, que fa temps que no ens veiem :)

lluís ha dit...

Com es veu la glacera d'Aneto? l'altre dia comentaven per TV3 que s´havia dividit en dues parts i que havia perdut molt de glaç.

Jaumegrimp ha dit...

Vaja en quins "follons" et poses tú solet!! felicitats per l'activitat ah i per cert, es pot saber quins 3.000 et falten?

Mingo ha dit...

Coi Joan deu ni do per aquestes alçades tot solet, jo això només ho feia quan vivia a la Val d'Aran i encara tenia molt de pel al cap, felicitats i continua amb aquest esperit. La llum fantàstica, artista.
En algun comentari t'ho he preguntat, però imagino que no els has vist. Les fotos les fas amb una compacta?

Gatsaule ha dit...

Doncs vaig anar força per dalt, tot i el vent que ho feia desagradable, a estones. Fins i tot vaig recuperar un tascó d'algú que l'havia fet en sentit invers, no éreu vosaltres?

A veure si entre l'hivern i l'estiu ho tanco... Si amplies la quarta foto, veuràs que, tot i que la baixada del Boum no mata, la pujada cap al Maupàs és la millor aresta granítica que et puguis imaginar!

PGB, de fet encara me'n queden 6, però no sóc gens coleccionista, només és una manera d'anar coneixent el Pirineu! De moment el dit encara no està bé del tot, però espero que ben aviat la cosa canvii!

Lluís, les geleres de l'Aneto estan fatals, tot i que la nevadeta del setembre, que s'ha gelat, ho dissimula una mica. Al sud ja només queda una petita taca!

Jaume, és molt fàcil, Heïd, Baudrimont W, Portillon, 2 del circ del Vignemale i el Lustou. Alguns són esquiables, així que a veure aquesta primavera...

Mingo, la càmera és una Sony compacta una mica antiga, però que va molt bé. M'agradaria renovar-la, però qualsevol la llença!

Anònim ha dit...

unaltre dia mira de que les cintes dels grampons quedin cap en fora ,no sigui que et facin caure.una abraçada.

Anònim ha dit...

No pares de sorprendre'm!!!
Tots aquests 3000 es mereixen un altre SIVOLS! Ja parlarem quan siguin al sac.

Gràcies Joan per penjar totes aquestes experiències al blog i poder-les compartir.

Passar pel teu blog sempre és genial!

Josep Maria. Solsona.

Gatsaule ha dit...

Això de les cintes dels grampons normalment m'ho miro, però en aquest cas, amb la feinada que hi ha a cordar-los i la poca dificultat de la gelera, doncs això!

Gràcies Josep Maria, veure't per aquí si que és una sorpresa! Ja saps que pots comptar amb mi pel què calgui!!

jaume ll ha dit...

Una bona activitat i un bon horari. Val la pena de visitar l'alt Pirineu de tant en tant, i és cert això que dius que només et trobes gent als cims més coneguts.
Sobre la travessia del Malh Barrat, Crabioules, etc. jo la vaig fer començant pel Malh Pintrat, i la roca és molt bona, tant en el tram del Fouillouse (no sé si ho escric bé), com també en el Malh Barrat, que té un descens bastant vertiginós. Un moment una mica dolent és el Boum, però si es baixa ben bé pel fil (2 ràpels curts) és foça accptable. I després tornem a la bona roca al Malpàs, Crabioules, Lezat, i força descomposta en el descens del Lezat fins al coll que el separa del Quairat, a partir d'on la cosa ja és fàcil. Però el conjunt és una cresta molt bonica i amb seccions interessants i bastant espectaculars. En total, sí, tres dies i dos bivacs.

Gatsaule ha dit...

Jaume, veig que coneixes bé la zona! Nosaltres ho vam fer en dues tongades de dos dies, i ens va quedar el Crabioules Oriental pendent, però ara ja ho he solventat!