La paret sud del Maupàs, o Malpàs, és una petita meravella granítica que trobem a la capçalera de la vall de Benasc. Destaca clarament des del veí massís de la Maladeta (sobretot a l'hivern per l'absència total de neu), i cada vegada que hi anava me la mirava amb moltes ganes de tastar-la.Després d'haver-ne recorregut la cresta amb el Bom un parell d'anys enrera (molt aèria i molt recomanable, on segons l'Audoubert hi ha el millor granit del Pirineu), a l'estiu del 2003 vam anar amb la Pilar a fer-hi la via Jean Arlaud (a sobre, recorregut aproximat).
Com que l'aproximació fins a peu de via per la vall de Remuñe no és cap tonteria, i la baixada encara ho és menys, el dia abans vam pujar a bivaquejar en una bonica balma arreglada enmig d'un caos de blocs (a sobre), prop del peu de la paret.Des d'aquest punt ja només cal superar la primera graonada per arribar al peu de la via, sobre d'una congesta característica, que segueix un conjunt de xemeneies i fissures molt evident, fins arribar a la carena molt a prop del cim (a sota).
La principal dificultat de la via és trobar-la, i després seguir-la. Nosaltres tan sols vam trobar 2 o 3 claus molt vells en els 400 metres d'escalada. Afortunadament el grau no supera el IV+ i tant tascons com friends es deixen posar molt bé a tota la via.
Dalt del cim (a sobre), vam coincidir altra cop amb uns companys que havien escalat la via Directa, situada més a l'oest i amb una dificultat lleugerament més alta, també mantenint la tònica general d'escalada clàssica.
El millor d'aquest cim de 3.110 m és la baixada. I és que un cop a dalt cal recórrer tota la cresta fins el coll de Crabioules (a sobre, al fons), i després baixar tota la vall de Remuñe fins retrobar el cotxe.La cresta no és molt difícil i es pot fer perfectament sense encordar-se (a sota), però cal estar acostumat a negociar alguns passos de IIIº enmig d'un ambient sempre força aeri, tot i que la dificultat mitjana ronda el IIº.
Un lloc molt recomanable en aquesta època, no us el perdeu !
10 comentaris:
Ostia Joan!
El de l'esquerra de tot de la foto del cim el conec!!! Vaig treballar amb ell un temps... es diu J. Castells de Vilanova de Meià, és una mega màquina alpina i a sobre mai té fred!
Quines coses!!!
Ha, ha, el món és petit, i el de l'escalada encara més !
Tinc per aquesta pared un parell de cites pendents... :-))))
Es un lloc fantástic...
Hola Joan, bona aventura, aquesta ja mes recent no? aquestes vacances serem per Bagneres de Luchon i vull anar al Maupàs i el Boum que encara no els he fet, però per les vies normals que aniré amb familia.
Pekas, totalment d'acord ! Per cert, no coneixes a la noia ?
Jaume, tant l'un com l'altre, pel nord no tnen cap problema excepte el desnivell que hi ha !
Però no deixis de mirar-te la cresta que hi ha entre tots dos, esmoladíssima i amb un granit boníssim !
Ei Joan, jo tb i tinc una cita pendent al igual que a Perramó, però després de tafanejar el teu blog no sé si fer el diedre sud o la que vau obrir vosaltres, la realitat geològica.
Mingo, una aproximació com la de Perramó fa que valgui la pena intentar fer-ne dues, una el dissabte a la tarda i una altra el diumenge al matí.
A més, dormir allà dalt és una meravella !
aproximació..caminar..una mica, via.. perdedora, cresta...aeria..., i una petita baixada...
bé.. quasi be res... ;-)...buff....
kina passada, que xula!
M'encanta!!
una abraçada i a cuidar-se!
Si, noia, tal i com dius, té de tot !
Una meravella !
Impressionant la cresta.
Publica un comentari a l'entrada