1996: couloir Couturier a l'Aiguille Verte

Poca cosa puc dir de l'aiguille Verte, o millor LA VERTE, en majúscules. Un dels cims més impactants del massís del Mont Blanc. 4.121 m d'alçada i cap via fàcil, una petita piràmide nevada que te la miris d'on te la miris no saps com agafar-te-la, i després no te la pots treure del cap.

Ja l'any 81 la vam intentar, però el mal temps i les altes temperatures ens van fer recular. Al refugi, mentre ens lamentàvem de la mala sort, van passar uns alpinistes que venien del Couturier i que les havien passat putes a la baixada per la neu massa tova. Sense saber-ho, aquell dia va començar el nostre idili amb aquest corredor.

Així que els mateixos protagonistes, l'Albert i jo, l'estiu del 96 vam aprofitar una finestra de bon temps per anar al corredor Couturier (a sobre), 1.000 metres vertiginosos que pugen directes a la cúpula somital.

L'aproximació és còmode, el telecabina dels Grans Montets et deixa a més de 3.200 m i es bivaqueja a la mateixa estació. Mentre esperem l'hora d'anar a intentar dormir una estona, ens fotografiem amb la Verte al darrera des la terrassa (a sobre), i ens entretenim observant els jocs dels núvols a la cara nord del Dru (a sota).

A mitja nit sortim dels Grands Montets, flanquegem fins el peu del corredor, i abans de travessar la rimaia ens encordem. Cau força neu de dalt i fa vent i fred. Quan estem dubtant si pujar encordats o si plegar les cordes, ens adonem que el pendent no és amb neu, com esperàvem, sinó que es troba pràcticament tot glaçat.

Això ens obliga a progressar tirada a tirada, muntant reunions i assegurant amb cargols de gel, Així més de 30 llargs !

Anem lents, la claror de dia ens agafa força baixos (a sobre), i a mig corredor ens toca el sol de ple (a sota).

Els moviments són sempre els mateixos, clavar i progressar, i de tant en tant posar algun cargol, però anem amb compte, tampoc cal provar-ne la solidesa si no és estrictament necessari. A les reunions perdem temps fent petites banyeres per reposar els bessons i estar-hi més còmodes, això ens angoixa i quasi no tenim temps ni de beure aigua.

En tot el recorregut l'ambient és increïble, estem molt feliços de progressar per aquest itinerari directe i elegant que no sembla que s'hagi d'acabar mai !

Arribem al cim a les 3 de la tarda (a sobre), portem 15 hores seguides i ens sentim cansats. Mengem una mica, bevem, fonem neu per omplir les cantimplores i gaudim de l'espectacle. Com ara el Mont Blanc o la paret nord de les Grandes Jorasses que se'ns ha aparegut arribant a dalt (a sota).

Sabent que no tenim temps per perdre, enfilem la delicada aresta del Moine (a sota) per arribar fins el coll, on comença la segona part: la baixada pel corredor Whymper. Són 600 metres fins la rimaia, amb trams de 55º de pendent, i després encara ens en queden 800 m més fins el refugi de Couvercle.

I ens va anar bé, pero pels pèls, se'ns va fer de nit just als rapels de la rimaia, però vam poder arribar al refugi sense problemes. Només ens sentíem cansats. Cansats però molt satisfets !

1997, paret sud de la Barra dels Ecrins

Repassant fotos antigues mentre reposo el peu, he vist que aquest estiu va fer 10 anys que amb el Pep i l'Albert ens en vam anar a la paret sud de la Barra dels Ecrins (4.101 m, a sobre), una muralla d'esquistos que cau a plom 1.100 metres des del cim més alt del massís de l'Oisans.

Coneixent-nos com ens coneixem, vam planejar l'escalada amb dos bivacs, després de comprovar que un bivac és gairebé obligatori per tothom. Això ens va fer escalar amb un bon armari a l'esquena, carregats amb menjar, sac, i material tant de roca com de neu.

Després de dormir al costat del cotxe, vam sortir de matinada des del Pre de Mme. Carle cap al peu de la paret travessant el glacier Noir. Al cap d'unes 3 h, s'arriba a un costerut però fàcil corredor de neu que cal remuntar ràpidament (a sobre), pel risc de caiguda de pedres.

Al peu d'un triagle rocós, comencen les dificultats de roca (a sota), 3 o 4 llargs de IVº que et porten a la gelera penjada.

La gelera penjada (a sobre), nosaltres la imaginàvem diferent, almenys vista des de sota tenia un aspecte menys ferotge. La neu no estava molt dura i, tot i que aquí la roca és molt descomposta, vam preferir flanquejar-la per la rimaia superior per poder fer les reunions més o menys ben assegurats.

Després vam travessar un tram de roca, també de dificultat moderada (IV) però la prioritat ja era buscar alguna terrassa per fer el primer bivac abans no ens enganxés la nit.

Davant nostre véiem com el sol anava deixant enrere el massís de l'Ailefroide, amb la característica bretxa del Coup de Sabre a la dreta (a sota).

El bivac el vam fer a les darreres terrasses abans d'un altre tram nevat, així ens asseguràvem la disponibilitat d'aigua (a sobre). Més amunt (a sota), encarem la part final i més sòlida de la paret, i on es concentren tant les dificultat tècniques, com la complicació de trobar l'itinerari.

No cal dir que en tota l'escalada no vam trobar ni un trist clau.

Mica a mica, la paret s'anava redreçant, i un flanqueig en un mur força compacte (V+) ens va posar a prova. A nosaltres i a les nostres espatlles.

Per reduir pes no portàvem els gats, sinó que vam preferir fer tant l'aproximació, com les escalades en roca, neu o gel, amb les mateixes botes. I per fer això no hi ha millor alternativa que unes bones cletes !

Com era previsible, al final ens vam emmerdar i confondre, cosa que li passa a gairebé tothom en aquesta muralla tan gran sense referències clares. Això ens va fer sortir per un corredor glaçat a la dreta del cim (a sobre), en un esperó nevat que vam anar remuntant a la llum del capvespre (a sota) fins la carena principal.

En un racó entre neu i roca vam instal·lar el segon bivac, després de veure que si ens instal·lavem al còmode refugi dels Ecrins, situat uns 800 metres més avall, ja no faríem cim.

No vam gosar sortir del sac i deixar el bivac fins que no ens va tocar el sol de ple. Mentre començàvem a pujar cap a la Barra (a sobre), véiem com la major part de la gent que sortia del refugi seguia la traça del Dôme de Neige (a sota).

Una rampa final molt dreta i glaçada, però curta (a sobre), ens va deixar al cim de la Barra (a sota).

Davant nostre s'obria tot el panorama de cims i geleres d'aquest massís (més avall), amb la Meije al fons.

Canalda: directa a l'hospital

En alguns blogs hi posen aquella frase de que l'escalada és un esport perillós i tot allò. Jo sóc més aviat partidari de que una imatge val més que mil paraules. I aquí sobre podeu veure com m'han deixat el peu els de l'hospital, després d'una caiguda interessant que vaig patir ahir a Canalda, poc abans d'arribar a la quarta reunió de la Directa Estel.

No era la idea original que teníem amb en Piter, però el fred del matí ens va fer descartar opcions massa fredes i decantar-nos per anar a Canalda, on pensavem que no faria massa fred. I ho vam endevinar perquè s'hi estava bé fins i tot en màniga curta !

La via escollida va ser la Directa Estel, que al llibre del Soldevila la deixen molt bé, equipada i amb grau obligat que depassa el V+. Però al primer llarg ja vam tenir les primeres sorpreses (a sobre el Piter al bel mig, i a sota, jo mateix superant una típica panxa), la primera va ser que els graus són obligats i pujats de to, i l'altra és l'equipament, amb burils vells situats a l'inici dels passos.

El segon comença amb una panxa complicada on cal tibar de valent, o aprofitar algun truquillo après amb els anys (a sobre), després es deixar fer millor fins a la reunió.

El tercer llarg (a les fotos en Piter superant-lo) és el més dur i sostingut dels que vam fer. La ressenya marca V+ i 6a, però deu ser pels habituals a la zona. En tot cas, ell el va passar com un senyor, patint ben poquet. A mi ja em va costar més.

El quart té diverses panxes molt marcades, que fan una mica de por en cas de caiguda (una tònica força general en tota la paret), però on vaig tenir els problemes va ser en la darrera, poc abans de la reunió (a sobre). Encallat al darrer buril, un cordino de fortuna em va permetre pujar una mica i trobar les preses bones. Quan ja sortia, em va fallar un peu i cap avall.

Entre la llargada de corda i que havia xapat alternativament, vaig baixar un bon tros, però per sort vaig poder saltar una mica enrera i al resalt de sota només hi vaig picar amb el peu.

Resultat, el peu esquerre ben inflat i botit. El Piter va acabar el llarg per recuperar el material (a sota) i avall.

En dos rapels (a sobre) érem al camí, per sort vaig trobar un bastó que em va ajudar a arribar al cotxe. Una dutxa, hospital i traumatòleg, i a fer bondat.

El què vol dir que ara tindré uns quants dies per preparar nous plans per a la tornada.

Fins ben aviat, espero !

Malanyeu, via dels Bonys benignes

A l'inici dels temps, l'escalada a Malanyeu es va iniciar amb l'obertura d'una bona colla de línies atrevides, que encar ara apareixen a les ressenyes com a "desequipades". Bé, no seria la paraula exacta sinó poc equipades.

Tot i que 2 o 3 ponts de roca ronyosos i dos burils en uns 90 metres, és molt poc equipament. I aquest és tot el material que trobem a la via dels Bonys benignes, on ens vam enfilar ahir a la tarda, amb el Pep i el Toni, aprofitant les poques hores de llum disponibles (a sobre, ressenya aproximada).

El nom de la via fa referència als bonys que vas trobant al primer llarg, i que cal anar voltant buscant el millor itinerari (a sota). La via té tendència d'anar cap a l'esquerra i aprofita la reunió d'una via d'esportiva situada al peu de la fissura diagonal característica.

El segon llarg comença fort (a sobre) i té un tram una mica selvàtic, on cal anar travessant tot de mates, que van molt bé per assegurar-se.

De fet, la fissura és bastant marcada (a sota) i permet d'anar posant coses que garanteixin un mínim pèndol en cas de caiguda, perquè el recorregut és contínuament en flanqueig cap a la dreta.

Al final del flanqueig trobem una altra reunió d'una via nova (?), que permet no haver de sortir per dalt. Un rapel de 60 metres (a sobre) et retorna molt a prop del peu de la via.

En resum, una via curta de dificultat moderada, amb molt bona roca i força possibilitats d'autoassegurar-se, que permet escalar a Malanyeu amb un cert regust d'itinerari d'aventura.

Dent d'Orlú, intent a la cara est

Aquest diumenge, amb la Clara, teníem ganes de fer alguna escalada que fos tranquila, senzilla i en un lloc bonic, així que vam anar decidits a la Dent d'Orlú per fer-ne alguna de la cara est. Però el vessant nord del Pirineu sempre sorprèn, i ja des de l'aparcament vam veure que les condicions no eren ben bé les mateixes que imaginàvem (a sobre, la cara nord de la Dent).

Tant la pujada pel bosc, amb força gel al camí, com l'aproximació al peu de paret (a sobre), ja ens anaven mentalitzant de trobar unes condicions lluny de les ideals, però tampoc creiem que una paret orientada a l'est pogués tenir tanta neu i gel (a sota).

Davant els dubtes de què fer, la presència d'una cordada a mitja paret (a sobre) ens va animar a fer almenys la primera part d'alguna via. Veient que era on menys neu hi havia, vam començar la Tapas sans dalle (a sota, el segon llarg).

A més, tractant-se d'una cara est, va passar el què havia de passar, poc després de migdia el sol se'n va anar (a sobre) i la temperatura, que ja no era gaire alta, va baixar de cop. La temperatura, però no els ànims (a sota, la Clara al tercer llarg).

Després del quart llarg (a sobre), però, el fred que cada cop apretava més i el panorama que ens esperava en el cinquè (a sota) ens va fer renunciar. No portàvem els grampons !!

Per sort, a la baixada vam retrobar el sol i el somriure, per continuar gaudint de la meravella de la natura de les valls altes de l'Arieja.