Gran Zebrú

El passat 18 de juliol, aprofitant que estava per la zona, vaig fer una escapada en solitari fins el cim del Gran Zebrú (3.857 m), el segon cim més alt del massís de l'Ortles i un dels més atractius.

Aquest cim es va fer famós a la literatura alpina pel relat del gran Kurt Diemberger, que va fer la primera ascensió a la cara nord (foto de dalt), travessant la cornisa superior a base de foradar-hi una mena de túnel a cops de piolet. Aquesta cornisa gegantina, coneguda amb el nom de "merenga", actualment ja no s'arriba a formar.

L'itinerari d'ascensió té dues parts ben diferenciades, una més planera que puja fins el refugi Pizzini-Fratola i que continua fins el peu de la piràmide final (1.100 m de desnivell), i la superació d'aquesta piràmide (600 metres més).

Tot i inicialment semblava més tumbat, el pèndent comença fort fins a l'espatlla (foto de sobre) i, després, en comptes d'aplanar-se encara s'adreça més (a sota, espatlla i canal final que condueix a l'aresta). Una dificultat afegida a la poca consistència de la neu per les altes temperatures que vaig patir.

L'arribada al cim és força espectacular, seguint una aèria aresta de neu que voreja la paret nord (a sobre), fins que en el punt més alt apareix el cim de l'Ortles (a sota) , que amb els seus 3.906 m és el cim culminant del massís.

A la foto superior s'aprecia molt bé la ruta de la piràmide final, que segueix la línia nevada de la dreta.

Una sortida per recordar en un dels dies amb més bon temps de totes les vacances !

Dent de Cabirols: Cerdà-Albert i Canas i espits

Aquest dissabte al matí vam pujar amb el Toni fins la Dent de Cabirols, un lloc ben a prop i a l'ombra, que ens permetia d'anar a dinar a casa (a sobre, foto retocada d'Onaclimb.com). Inicialment ens vam posar a la Cerdà-Albert, una via còmode i poc complicada que segueix la forma evident de l'arc de sostres que talla la paret fins a una canal a la dreta (a sota, al mig del segon llarg).

La via és molt recomanable, pràcticament equipada amb claus, es pot protegir bé si es vol, i la roca és bona i els passos difícils són aïllats. De tant en tant hi ha algun pas de placa que té la seva gràcia. Els tres llargs de la via acaben en una canal fàcil (a sobre, el Toni arribant a la tercera reunió), i nosaltres vam preferir rapelar (2 rapels de 55 m equipats amb anelles, a sota veiem el darrer rapel).

Animats com estàvem ens vam atrevir amb la Canas y espits (120 m, 6a i A1), que travessa pel mig les monolítiques plaques de la paret (a sobre, al començament del primer larg). Unes plaques, per cert, que tenen una adherència francament millorable ! Sort que la via està molt ben equipada.... (a sota, al segon llarg poc abans de la reunió).

Entre una cosa i l'altra, però se'ns anava fent tard i no la vam poder acabar, però hi tornarem !! La veritat és que ens va agradar molt i vam veure les bones possibilitats de la zona per l'estiu a més de les que sempre es fan la Cívis-Genís i la del guarda (a sobre, una cordada als llargs segon i tercer).

Becco della Tribolazione, via Malvassora

Aquesta via del Becco della Tribolazione, un cim del massís del Gran Paradiso situat a la banda sud del parc nacional, potser és l'actvitat més rellevant que vaig fer durant aquestes setmanes de mal temps alpí.

Es tracta d'una ruta magnífica, traçada sobre les plaques de gneiss de la cara sud d'aquesta muntanya de 3.360 m. Una paret de 500 m (foto de dalt) i una aproximació de 1.000 m més, va ser el que més ens va cridar l'atenció i va resultar una bona alternativa amb el mal temps instal·lat a la part alta de la Vall d'Aosta.

Tot i que la ressenya marca IV+ màxim, reconec que he fet passos de V més senzills que alguns trams de la via, com ara el petit sostre del primer llarg (a sota).

Tal i com podem veure en aquestes fotos del tercer llarg, la roca és molt bona i atractiva i, tot i que l'equipament és escàs, les fissures permeten una bona autoprotecció.

Alguns moments el problema era seguir la via, però ens ho van dir clarament: "Sempre per lo piu facile, solo e cuarto continuo e sostenuto !" Així que més o menys ens en vam sortir. A sobre, al sisè llarg i, a sota, a l'arribada a la darrera reunió abans del cim.

Arribant al cim, apareix al fons el Gran Paradiso (a sobre), i les boires juganeres que van estar acompanyant-nos tota l'escalada, ens van regalar amb l'espectre de Broken (a sota).

La baixada està equipada per rappelar per les espectaculars plaques paraleles a la via, per on han equipat vies que es veuen molt dures (a sota). I la sortida del primer rappel (a sobre) és d'aquelles que fa que revisis bé els nusos, el reverso, el baudrier i tot el que portes abans de tirar cap avall.

Nosaltres hi vam anar sense una ressenya massa clara, seguint les indicacions del llibre del Jordi Lluch "150 escaladas clasicas en los Alpes", de l'editorial Desnivel, i ens en vam sortir. Però després hem vist que a internet es troba molta informació sobre les vies d'aquest cim.

I en comptes de sortir del cotxe directament, també vam veure que l'aproximació es pot reduir dormint al refugi Pontese (a sota).

Haus-Estrems a la Mòmia i Aresta GAM de la Portella Xica

Tot i que tenia ganes de penjar algunes històries alpines, la tornada ha estat marcada per una certa enyorança montserratina, encara que sigui lleig admetre-ho des de la perspectiva berguedana. Així que tan ahir com avui a la tarda m'he anat a treure l'espina.

Ahir a la tarda, vam anar amb en Mohawk a la clàssica Haus-Estrems de la Mòmia (a sobre). Una via realment molt maca, on ja fa molts i molts anys vaig fer el que sembla que fa molta gent: tirar avall quan arriba al primer burí (actualment parabolt). Greu error, perquè quan s'arriba al primer parabolt les dificultats més altes ja són enrera, i el tram que queda fins la reunió està ben assegurat.

A sota podeu veure una seqüència de moviments d'en Mohawk a la xemeneia. Un llarg que en Casasayas va obrir pràcticament a pèl.

De la resta de la via fins el cim, tan sols puc dir que és una disfrutada (altres diuen que és una excursió per alpinistes). Grau fàcil, roca bona, ambient espectacular,... Ha valgut la pena suar la xemeneia (a les fotos, imatges dels llargs quart i cinquè).

Dalt del cim (a sota) ja quasi no recordava la xemeneia, on em vaig quedar encallat pel pit. A mesura que intentava sortir-ne, cada cop estava més pressionat, no podia girar el cap per buscar solucions i la respiració s'anava fent més difícil..., fins que en vaig sortir d'una estrebada ! Quina angoixa, sort d'anar amb el cap fred. I és que no es pot ser gros !!

Avui he acompanyat al Pep i al Toni a l'aresta Gam de la Portella Xica, una via poc complicada però que, vista des de la Portella Gran, et fa venir moltes ganes d'anar-la a visitar.

3 tirades curtes, molt bona roca, equipament més que correcte quan la dificultat puja, cim molt bonic, tan sols té l'inconvenient que l'aproximació és ràpida. A sobre, podem veure al Pep iniciant la via, i a sota, en Gatsaule al segon llarg.

I després ha vingut el festival ràppels, de la fotogènica baixada de la Portella Xica (a sobre), amb risc evident de perdre la virginitat amb un arbre, hem passat a la baixada subterrània del pou de la Portella Gran (a sota), amb unes formes més femenines.

No vam anar a lluitar contra els elements...

Tal i com comentava en el darrer post, vaig marxar tres setmanes als Alps amb uns objectius molt concrets, pels quals m'havia preparat a consciència. No n'he aconseguit cap dels tres, per tant caldrà tornar-hi amb millors condicions...

La primera setmana ens vam instal·lar a la bonica Auronzo (a sobre), amb en Mohawk i l'Ozzy, prop de les Tre Cime que es poden veure al fons, I la pluja ens va fer una rebuda diguem que espectacular !

La Comici de la Cima Grande (a sobre) s'havia convertit en el torrent de desguàs de la cara nord, i ja la vam abandonar d'inici. I amb el Mohawk amb problemes d'esquena, amb l'Ozzy ens en vam anar a pujar al Monte Paterno (a sota) per la ferrata De Luca Innerkofler baixant per la cresta del Bodenknoten.

Una sortida tan interessant com espectacular i poc complicada que ens va deixar molt bon gust de boca.

Després d'un altre dia de pluja, les previsions auguraven bon temps pel darrer dia d'estada a la vall. I realment va fer molt bon dia, i a primera hora ens vam encaminar cap a l'spigolo Giallo de la Cima Piccola. Però el que no ens havíen explicat va ser que cauria una forta nevada i que baixarien les temperatures. El cotxe marcava -1ºC i amb el fort vent, l'escalada era gairebé impossible.

A sobre podem veure com estaven les roques del camí quan intentàvem arribar a peu de via.

Així que vam dedicar el dia a fer esportiva, tot i el fred que hi feia i els ruixats que ens anàven saludant. De fet, el darrer ruixat de neu no ens va deixar arribar a les Cinque Torri. A sota podem veure com pateixen els "lolos" als 6b de les Dolomites....

La segona setmana estava instal·lat a la vall d'Aosta amb la intenció, entre altres, de pujar amb el Pep a l'Aiguille Noire du Peuterey per l'aresta sud. Una via llarga i complexa on hi preveiem un bivac.

El mal temps va continuar, i les pluges, a baix, i les nevades, a dalt, també. L'estat de l'agulla (a sobre) ens va convidar a desistir.

Però com diu el lema d'aquest rellotge de sol de la Valseveranche (recorda't de viure) no ens vam deprimir i vam buscar un objectiu bonic, interessant i sense neu. Així que vam poder escalar la via Malvassora (500 m, IV+) del Becco Meridionale de la Tribolazione (a sota, la via recorre l'esperó del mig de la paret sud). Una via genial de gneiss, amb un desnivell de més de 1.000 m des del cotxe fins al peu, garantia de tranquilitat.

La tercera setmana ha tingut un caire més familiar, instal·lat amb els meus fills a Bormio, a la capçalera de la Valtellina, però sense objectius concrets més enllà de conèixer la zona i fer unes quantes caminades.

Una setmana de temps collonut i temperatures altes, i una matinada vaig poder escapar-me sol per pujar al Gran Zebrú (a sobre), un cim amb una cara nord mítica gràcies al Kurt Diemberger i a la famosa merenga que l'encapçalava quan ell hi va pujar.

Ara pràcticament desapareguda.