Malanyeu, via Montse Curto

Veure una via nova a Malanyeu i que em vinguin ganes d'anar-la a provar és tot el mateix. Així que després de veure aquesta ressenya de www.ressenya.net (a sobre) vaig anar buscant el moment per anar-hi i aquesta tarda hem anat amb el Pep a treure-hi el cap.

Es fa difícil opinar sobre aquesta via, d'entrada he de dir que és molt maca, la roca és bona i l'equipament, posem-hi exagerat ? En tot cas ningú obliga a xapar-ho tot, no ?

Un primer llarg tombat (a sobre, inici de la via) amb 6 espits, dóna pas a un segon llarg que puja en diagonal a la dreta de manera força còmode (a sota, arribada a la segona reunió), amb 10 espits.

El darrer llarg és el més difícil i complicat (a sobre), puja per una placa de forats trencada per una cornisa i molt equipada (10 espits). Crec que si la via pugés recte amunt seria molt més maca, però tot i així no està malament.

Dalt de tot té un llibre registre, i si en fem cas, sembla que hem fet la segona repetició.

En definitiva, una escalada agradable i plàcida que ens ha donat una excusa per veure els colors primaverals de la vall de Malanyeu.

Corrent entre Navès i Berga

Aquest diumenge vaig aprofitar una oportunitat de transport cap al Solsonès per fer una tirada llarga corrent per muntanya, una petita sotragada física que sempre se'm posa molt bé i que ara tenia la sensació de portar masses dies sense fer-ne cap.

Així que vaig sortir de la pista de Tentellatge, prop de Navès, a la carretera de Solsona, per pujar per la Valldora fins a Sant Lleir, entre les serres de Busa i dels Tossals. Aquí, vaig agafar el GR-1 que puja cap als plans de Taravil en direcció est, sempre cap a l'est. Però no feia molt bon dia i la boira ho amarava tot, una boira espessa que em va desorientar diverses vegades com podeu veure a la traça del gps al mapa del recorregut.

Gràcies a la boira vaig pujar a un cim que no tenia previst, el puig Rodon, anant en sentit contrari al que em pensava que anava. De fet, arribar a un cim quan comptava arribar al pla de Taravil em va fer mirar el mapa i tornar enrera.

Afortunadament, i com podem veure a les fotos, córrer entremig de la boira és una sensació inquietant però atractiva, sobretot enmig dels camins magnífics que travessen aquests boscos.

Després d'arribar al pla de Taravil, em vaig tornar a perdre i vaig tornar a recular sota la mirada indiferent de les vaques. Finalment va aparèixer Capolat i, amb alguns dubtes, vaig enfilar el camí de baixada cap a Avià.

El temps millorava i el sol anava traient el cap. De tant en tant, el camí s'omplia de flors primaverals, com aquests narcisos (a sota) que m'animaven en la ruta.

Per sort, la calor no va aparèixer fins el darrer tram abans de Berga, perquè el què em pensava que serien una trentena de quilòmetres, al final en van ser 43 (segons el gps) que vaig fer en 4 hores i quart.

Bàlsam del tigre, a la paret Bucòlica

Avui era un dia que teníem marcat al calendari des de feia temps, per anar a la Neurònium del tossal del Coscollet, la paret més llarga i amagada d'aquesta comarca, aprofitant la boníssima descripció que va fer el Xavi al seu blog de l'Alt Urgell.

Les previsions eren dolentes, però els ànims es mantenien forts. Així que hem pujat a dalt per deixar el cotxe, i plovia. Així que no ens ha quedat altre remei que mirar l'impressionant aspecte de la part superior de la paret (a dalt), i gaudir del ball de boires damunt el pantà d'Oliana (a sota). Hem fet una passejada per la carena, plena de coixinets de monja florits (més avall), i ens hem retirat a esmorzar.

Després de fer el cafè, el temps ha millorat i ens ha permès d'anar a escalar. Com que no ens en refiàvem gaire, hem optat per una cosa curteta i hem acabat a la Bàlsam del tigre, a la paret Bucòlica. A dalt podeu veure la ressenya manllevada del blog dels Maneirons, esperem que no s'enfadin !

Aquesta via té una roca molt bona i està equipada díriem que de manera suficient. A sobre podem veure al Pep al primer llarg, i a sota, arribant a la segona reunió. Sobre el grau de la via, tan sols comentar quehem comprovat que hi ha V+ de dues categories, i que el pas de V+ de l'inici del segon llarg l'hem fet amb un pedal.

Les altres tirades són maques, divertides i amb el grau força just, tot i que a la sortida de la cinquena tirada (6a+ o 6b) també hi hem posat un pedal. A sobre podem veure al Pep com s'hi baralla una mica.

I això que m'he fixat molt en aquest escalador de nivell que ens hem trobat per veure com s'ho feia per anar tan sobrat...

Retorn a Montserrat

Deu fer una vintena d'anys que el Toni no escalava a Montserrat, perquè retrobi el gust dels còdols i les preses petites, aquesta tarda hem anat a la Roca del Corb, a repetir la via Puigarnau-Espunyes que ja vaig poder tastar fa cosa d'un mes.

Hem aprofitat el bon estat de la pista que puja des de Monistrol fins a l'estació elevadora de les aigües, per fer una aproximació ràpida. També ens ha ajudat el fet que a la tarda el sol no toca la paret per decidir-nos per aquesta via.

Mentre la repetia he recordat les bones sensacions que ja em va deixar l'altra vegada, i he tornat a gaudir de poder reptar per les seves xemeneies estretes, sense haver de patir per l'equipament.

I crec que el Toni també ha retrobat el gust pel conglomerat.

Dalt de tot, hi trobem un pot de registre més virtual que real. Ple d'aigua, està totalment inutilitzat.

Pic de la Mina

El diumenge passat, que havia de fer tan mal temps al Pirineu, vaig anar cap al nord per gaudir d'aquesta primavera tan maca que ens està fent i per desintoxicar-me una mica de les parets.

El pic de la Mina és un cim bonic i còmode, molt habitual per pujar-lo amb esquís, amb un desnivell d'uns 700 m des del mateix coll de Pimorent. Tot i que encara queden restes de les nevades tardanes (a sota), el bon temps ha fet desaparèixer gairebé tota la neu com podem veure al Roc Melé (a sobre).

Mica a mica els prats alpins es van omplint de flors, gencianes, crocus, narcisos,... (a sobre) Des d'un punt de vista més pràctic, ja és temps de començar a collir xicoies per a les amanides, i d'anar veient com es netegen de neu les parets nord, com la magnífica paret nord del pic de la Valleta (a sota) plena de línies d'escalada damunt un granit excel·lent.

Al final el dia va ser molt bo, cel clar i aire fresc, com podem veure a l'arribada a dalt de tot (a sobre)El recorregut és evident i segueix la carena o una pista que passa just per sota. Però tal i com podem comprovar en el dibuix del recorregut del gps (a sota), no es passa sempre pels mateixos llocs a la pujada i a la baixada.

Paret de Diables, Sànchez-Martínez

Després de tants dies d'escalada montserratina, ja tocava provar-ne alguna de les "grans", així que aquest dissabte, amb en Joan i en Joan Carles hem anat a la Sànchez-Martínez de Diables (foto de dalt). La ressenya diu 330 m, 6a/A1, tot i que l'hem fet bé sense pedals. Si que és recomanable portar material per reforçar alguns passos, sobretot tascons i friends de mida mitjana.

Tot just començar (a sobre) trobem una placa de presa petita i no massa bona, sort que l'equipament és molt bo. En canvi al segon llarg (a sota), una xemeneia típicament montserratina de dificultat teòrica baixa, no hi hem trobat absolutament res fins pocs metres abans de la reunió.

El tercer llarg continua per una xemeneia cabrona i es pot enllaçar amb el següent, que puja per una fissura genial, on cal reforçar les proteccions. El cinquè continua per una fissura molt ferma fins una placa de 7a que hem passat en A0 (a sobre, el Joan Carles). L'arribada a la reunió (a sota, el Joan) obliga a fer una sortida en lliure.

Després comença el festival de les línies geomètriques, travessant sostres que semblen tallats amb cisell per damunt d'un buit imponent que sembla que ens vulgui xuclar cap avall. Al damunt podem veure el flanqueig desplomat en diagonal que s'enfila fins la sisena reunió.

El setè llarg és un dels més bonics, tant per les formes rectilínies de la roca, d'un color taronja molt intens, com per la bellesa dels passos d'escalada que m'han recordat un veritable ballet vertical. A més, és un tram ben assegurat que fins i tot permet afegir més proteccions a les existents. A la foto de sobre veiem al Joan poc abans d'arribar a la reunió, i a la de sota, al Joan Carles flanquejant sobre la mirada de la cordada que ens seguia.

Després la via abandona les fissures per afrontar decididament les plaques finals, on l'ambient està garantit. A sobre podem veure als companys del darrera iniciant el novè llarg, i a les dues fotos de sota, l'arribada a la reunió.

Des de la via, la panoràmica sobre el Cavall Bernat i sobre la paret de Patriarques és immillorable. A sobre veiem diverses cordades als llargs finals de la Punsola-Reniu del Cavall.

I com sol passar a vegades a la primavera, no podíem acabar l'escalada sense remullar-nos una mica als darrers llargs abans d'arribar al cim.

Roca Gris: Mickey Mouse i Tarantel·la

Ahir a la tarda el Jortx em va enredar per tornar a la Roca Gris (a sobre), aprofitant que hi tinc un abonament que encara no m'ha caducat, i que ell tenia ganes de fer via llarga. D'anar a escalar de veritat, vaja.

Inicialment anàvem a la Tarantel·la, una línia que es veu molt bé des de l'Esparreguera i que es veia molt atractiva, però el primer llarg el vam veure brut i vam preferir entrar per la Mickey Mouse, ben assegurada i roca excel·lent. De fet, la foto d'Onaclimb del tercer llarg de la Mickey Mouse (a sota), també feia molt atractiva la via.

La llàstima és que no portàvem la ressenya de la Mickey, i sense saber que el segon era de 6a+, veient el desplom vam preferir fer el segon de la Tarantel·la. A sobre veiem el Jortx a la primera reunió i els parabolts de la Mickey, i a sota flanquejant per retornar altre cop a la via.

El tercer llarg és espectacular i en una roca molt bona (a sobre, a la part final), no desmereix gens a la foto d'Onaclimb. I la sortida la vam fer per l'Esparreguera, per la fissura genial que arriba al cim (a sota, el Jortx fent els darrers passos de la via).

Mentre pujàvem, una cordada s'esforçava a la Caprichos de invierno (a sota). Qui sap si serà la propera a la zona.

Anglada-Guillamon, a la sud del Pedra

Des de que la van reequipar, que l'hi tenia ganes. I avui, acompanyat pel Toni, i per la cordada Joan-Miquel, hem anat a treure'n l'entrellat. La via segueix més o menys la fissura que parteix la placa (foto de sobre), i aquí podeu veure la ressenya. La via original va estrictament per la fissura, però el reequipament l'han fet per les plaques de l'esquerra, aprofitant la gran quantitat de bona roca que hi havia desaprofitada (a sota, el primer llarg).

Tot i que això ha emprenyat a talibans i sub-espècies afins, cal dir que ha quedat una línia moderna, lògica i ben protegida, feta amb el consentiment dels autors de la via. A sobre podem veure la roca genial del tercer llarg que puja a enllaçar amb la via original. I, a sota, l'ambient de l'arribada a la tercera reunió.

A mesura que puges, la via es va complicant. El cinquè llarg comença amb una mena de xemeneia bruta i incòmoda que dóna pas a un flanqueig aeri i desplomat, en roca altre cop excel·lent, que hem passat bé en A0 i amb alguna sortida en lliure (a sobre, el Joan a la reunió i el Gatsaule enfilant-s'hi).

A sobre, en Gatsaule fent els darrers passos d'artificial abans d'arribar a la reunió, i el Toni a la R4.

La penúltima tirada segueix una fissura vertical (a sota) amb alguns passos obligats i amb molt d'ambient.

Per sortir queden dues opcions, a l'esquerra les plaques amb parabolts de la via del David, i a la dreta, la sortida original de l'Anglada. Nosaltres hem preferit una barreja, pujant cap a l'esquerra i flanquejant després cap a la via original (a sobre).

Una via molt recomanable en un indret espectacular, on alguns han passat fred, i altres no tant (a sota, tota la colla dalt de tot).