Punta Fiammes

La vall de Cortina d'Ampezzo (foto de dalt), està envoltada de muntanyes i parets magnífiques pel seu costat nord. Entre aquestes, la punta Fiammes destaca ràpidament per la seva forma esmolada i una paret de color gris fosc, que des de lluny es veu vertical i compacte.

La paret està recorreguda per diverses vies, entre elles la Dimai (a sobre), una de les més clàssiques oberta l'any 1901 gairebé sense material. De fet, actualment tampoc està massa sobrada d'assegurances. Sort que a cada reunió s'hi troba una immensa anella cimentada que dóna força confiança i permet saber que continues dins de la via, perquè entre reunió i reunió potser vam trobar 7 o 8 claus en total.

A dalt, flanqueig de IIIº a la tercera tirada, a sota flanqueig de IV+ damunt de la feixa.

Un dels problemes d'aquestes vies, i que nosaltres vam tenir la sort de resoldre bé, és la d'encertar l'itinerari. En qualsevol punt de la paret veus arestes, plaques, xemeneies, comes,..., tot més o menys escalable amb la diferència que algunes tenen sortida i altres estan tallades per sostres enormes. Saber endevinar la ruta és un aspecte clau per sortir per dalt en el dia, sobretot tenint en compte que la via té una vintena de llargs de corda.

Ja l'aproximació va ser divertida de trobar (2h 30' des del cotxe, marrades incloses), amb un tram on millor encordar-se per no tenir cap sorpresa (II-III).

6 tirades comunes a totes les vies, teòricament de dificultat baixa, porten a una gran cornisa, a partir de la qual es distribueixen totes les vies. La Dimai és la que puja a l'esquerra de la cornisa per un seguit de plaques, amb un flanqueig molt aeri sobre uns sostres que enllaça amb les fissures i esperons de la part final.

Amb aquesta via ja ens vam endinsar de ple en l'escalada dolomítica, enllaçant sostres de IIIº entremig de plaques sostingudes de IV-IV+. Fins i tot, a quatre tirades del final, una xemeneia de IIº ens va fer suar una estona !

De l'entorn poca cosa puc dir de més, senzillament fascinant. Sobretot a la posta de sol en que tot es va encendre d'un color vermell intens com poques vegades es pot veure.

El camí de tornada és ràpid i senzill de trobar, i per una llarga tartera i un bon camí, en menys d'una hora arribes al cotxe des del cim.

A la foto de dalt podem imaginar com són els esperons superiors de IIIº, segons la ressenya. A sota, arribats al final de la via abans d'acabar de pujar al cim, el sol projectava la nostra ombra de manera molt nítida.

La llarga ombra del Gatsaule i la creu del cim. Al fons, el Sorapiss.