29 de jul. 2006

Cima Grande di Lavaredo

Imagino que ara mateix costaria trobar algú que no conegui les Tre Cime di Lavaredo, o les tres muralles (Drei Zinen) que diuen els alemanys. Cims on s'hi han escrit gran pàgines de la història de l'escalada i on s'hi han encaminat els millors escaladors de cada època. Des de vies obertes d'una forma totalment neta (amb corda però sense clavar ni lligar-se enlloc), fins a la considerada com la primera via de l'escalada moderna (Comici, paret nord, 1933) o directíssimes obertes amb centenars de claus i burils (actualment alliberades donant trams de 8c+ i 9a).

Tot i que és evident que nosaltres no som escaladors de primera fila, ni tant sols de segona (més aviat de la fila dels mancs), les Tre Cime són un objectiu evident, amb grans vies de dificultat mitjana.

D'entre totes aquestes vies, ens vam decidir per la via Dibona a la Cima Grande, un quasi tres mil (2.999 m), que és el cim més alt de tot el conjunt, que en realitat està constituit per 5 o 6 cims ben diferenciats.

La via té un recorregut d'uns 650 m, i puja per l'extrem més proper a l'esperó nord-est de la pròpia cara est (foto de dalt de tot). Els primers llargs de corda es desenvolupen a l'ombra (foto de dalt), però en aquesta època ben aviat ens va tocar el sol quan aquest va sobrepassar la Cima Piccola (foto de sobre a la dreta).

No és una via de gran dificultat tècnica, amb un primer terç força sostingut entre el IV i el IV+, amb algun pas de V-. El segon terç és més irregular, amb trams més senzills intercalant trams més sostinguts, i després vé una part força descomposta fins una gran feixa (la Cengia), a partir de la qual venen tres tirades molt divertides (IV-III) fins al cim, amb molt bona roca.

Tot i la gran quantitat de cordades que hi pugen cada any, l'equipament és més aviat justet. Al començament trobar dos claus junts és sinònim de reunió. Després has d'endevinar que pots fer reunió quan trobes un sol clau. I a pràcticament tota la segona meitat no hi ha ni un clau ni res que se l'hi assembli, llavors fas reunió quan sents al segon que crida que s'acaba la corda !

L'ambient és força impressionant i l'entorn especial, amb la Cima Piccola al costat que ens anava donant referències del tros que ens faltava pel cim (a dalt, a la dreta, Cima Piccola amb escaladors al cim).


Aquest és un d'aquells cims que quan ets a dalt de tot la feina principal encara tot just comença, la baixada és llarga, complexa i embolicada (foto de dalt, arribant al cim). Una desgrimpada, un rappel curt, una altra desgrimpada, un flanqueig, quatre rappels encadenats, una altra desgrimpada, un tram que pots rappelar o desgrimpar, més rappels,...

La ressenya marcava de 2 a 3 hores per baixar, però a mesura que les cordes dels rappels s'embolicaven i nosaltres discutíem si cap a la dreta o cap a l'esquerra, el temps passava molt de pressa (foto de sobre, el sol projecta l'ombra de les Tre Cime sobre la paret de la Croda de Toni) i vam acabar fent un parell de rappels nocturns (foto a sota) per arribar a la tartera. Almenys això ens va salvar de pagar el peatge de la carretera (20 €).

Abans de tancar deixeu-me explicar un darrer apunt històric interessant, i és que en Preuss i en Dibona van coincidir en el temps i van tenir grans discusions sobre ètica (us sona això?). Mentre el primer creia que els claus traien l'essència de l'escalada i predicava amb l'exemple, el segon els utilitzava d'una forma raonable com fem avui la majoria d'escaladors, per assegurar-se i passar en artificial on no pots d'altra manera.

La diferència està en que, mentre Angelo Dibona va morir al llit als 77 anys, Paul Preuss va tenir un trist final l'any 1913 mentre obria una via en solitari integral.

5 comentaris:

Vlady ha dit...

Que hay:

A pesar de ser un IV+, el patio parece asegurado.

Salu2

Marc ha dit...

Hola muntanyenc! et porto llegint des de fa molt temps i nomes dir-te que les fotos són impressionants i que algun dia espero poder arribar a fer ascensions clàssiques tan llargues i interessants. Jo aquests dies aniré al Gran Paradiso, a veure si enganxo tan bon temps com quan hi vas anar tu! ;P
Vinga, records i salut!

Mohawk ha dit...

Estàs fet un crack, alpinista!

Ja veig que això de l'ètica fa temps que dura, tu creus que es robaben els claus entre ells també?, si és que les coses no canvien gaire....

Gatsaule ha dit...

Si, a Lavaredo hi ha històries de competició entre cordades realment molt divertides, obrint en paralel a veure qui arribava primer a dalt, cordades que pujaven de nit aprofitant trossos oberts per altres, robatoris de material,...

Marc, benvingut a aquest món dels blogs, espero poder-te anar seguint, també. A veure si ens donem idees mútues !

Vlady, en dolomitas es increible el ambiente que tienen las vias, incluso a partir de IIIº. Cuesta de creer hasta que no lo ves. Los que nos gusta el patio disfrutamos el doble.

Vlady ha dit...

Que hay:

Es decir que promete lo que enseña.

Mucha envidia también produce ;)

Salu2