Per començar les escalades dolomítiques vam triar pel primer dia una sortida curta d'escalfament, relativament propera al cotxe (1 hora), a un cim de la zona del refugi Calvi, situat a l'alta vall del Piave. Concretament la Dente del Pescecane. En italià, el pescecane és el tauró, així que ja us podeu imaginar quina és la forma d'aquesta agulla que s'assembla a una dent de tauró: cònica i punxeguda.
Per la seva paret sud hi pugen dues vies molt maques, de 5 o 6 llargs de corda, i d'estils totalment diferents. La via de la càries puja per plaques i està ben equipada amb parabolts (6b o V-A0), i la via Reny e Guffix s'enfila paralelament per fissures i tant sols té les reunions equipades amb claus cimentats i poca cosa més (IV+). Finalment ens decidim per la segona, que ens permetrà millor de preparar-nos per aquestes escalades desequipades de dificultat mitjana tan típiques de les Dolomites.La via és magnífica i la roca molt sòlida excepte en un tram del mig una mica més trencat, i a l'aresta esmolada del cim. Al primer llarg ja trobem una bavaresa desplomada (IV+, foto de la dreta), que té continuitat als altres llargs amb fissures i plaques que es van alternant amb alguns petits sostres amb bona presa, fins la darrera tirada on el terreny ja s'aplana una mica (foto de sota).
El cim és petit, esmolat i aeri (foto a sota), i ens costa d'encabir-nos-hi els tres abans de baixar en dos llargs rappels per les plaques de la via de la càries, molt ben equipada, on ens mirem els parabolts amb una certa enveja.
No cal dir que l'entorn és realment bonic i ple de restes de la primera guerra mundial, sobretot trinxeres i forats a les roques. L'anècdota del dia va estar la trobada a peu de via d'una beina de bala de fusell d'aquella època, que ens va portar a imaginar com deurien ser els violents combats que van fer estremir aquestes muntanyes entre els anys 1915 i 1918.
13 comentaris:
¿Claus cimentats? A vegades penso que els escaladors ens passem amb el tema dels reequipaments.
Pero posar això ¿no acabes abans posant parabolts o químics?
Per cert que fer muntanya trobant-se totes aquestes restes de la primera guerra mundial es molt, molt maco. Em va encantar...
uff.. a mi encara em falta molt per fer vies desequipades (encara que siguin IV), el coco pot amb mi!
Estic amb això que diu l'òskar sobre els claus cimentats vs parabolts/quimics...
Bé, seguim a l'espera de més aventures! :)
Imagino que ho fan perquè la roca és bastant friable, llavors agafen un clau molt gran amb una anella enorme, i l'entaforen en una escletxa i l'encimenten perquè no caiguin ni el clau ni la roca que l'envolta.
En canvi curiosament, a les vies noves o esportives si que hi ha parabolts..., imagino que ja ho vas veure, K.
Ja,ja,ja....no cal anar a Dolomites per veure claus cimentats, a la Filigrana (Agulles) n'hi ha un que ha aguantat força caigudes, ja que assegura un 6b/c...
Ara, aquestes vistes i paissatges no els tenim per aquí aprop...vaja passada de pedres....així la roca és prou bona?
Si ens veiem ja m'explicaràs més aventures!!
Sí, a Cinque Torri tens parabolts per muntar una ferretería.
Inclús a la majoría de vies de 3 o 4 tirades (que es lo més llarg que hi ha).
I el grau, com aquí, poc homogeni i tant a dur... :) :)
El tema del grau és una altra història, tirades totalment desplomades i sostres de tercer grau, xemeneies que s'han de currar de segon grau, etc. Cal anar amb compte.
Això volía dir. Que el grau es durillu. Ja no sé ni escriure...
Que hay:
Está tan descompuesto como parece?
Da un poco de miedo No?
Salu2
Felicitats per fer tantes vies difícils i saber-les compartir amb nosaltres.
Espero llegir aviat noves aventures.
Magnífiques fotos
La roca en Dolomitas a veces es algo descompuesta, sobretodo en las vias que se hacen poco. Pero concretamente en esta la roca era a prueba de bomba.
Es decir que mi vista me engaña...no sería la primera vez.
Salu2
A los que escalais siempre en granito todo el resto de rocas os parecen descompuestas, je, je... (es broma) :)
Keep up the good work. thnx!
»
Publica un comentari a l'entrada