De Guillestre a Ceillac, passant pel Cugulet i el pic d'Escreins, i volta al llac de Santa Anna.

Des de Guillestre, crida l'atenció el cim del Cugulet, o Mont Guillestre, que s'aixeca 1.500 metres a l'oest, dominant tota la vall. Té un cert poder d'atracció que fa que de tant en tant li facis una ullada, imaginant-te per on hi pujaries. Així que vaig agafar els mapes, ideant una ruta que passant pel cim, arribes fins a Ceillac, al fons de la vall situada més al nord.

Vaig sortir de matinada, encara de fosc, per travessar la plana i arribar fins on comença el camí senyalitzat que porta fins el cim. Es tracta d'un camí forestal, amb poca gràcia, fins a la part final quan es deixa el bosc i ja tenim certa perspectiva de l'entorn.

El tram final va per la carena i és molt bonic. Amb una gran perspectiva de tot l'entorn, encara que avui la boira ens fa una mica la guitza.

Després la carena continua fins al pic d'Escreins, el punt més alt on pujarem avui.

A partir del pic d'Escreins, el camí va baixant seguint la carena que, avui amb les boires que s'hi van arrossegant, agafa un cert aire màgic.

Continuo baixant per la carena, deixant l'Escreins al darrera, gaudint dels jocs de llums amb el sol, la boira, i aquest paisatge calcari tan peculiar.

Una darrera ullada al cim, i el camí ben aviat es torna a endinsar al bosc. Travesso una vall, remunto una segona carena i llavors ja agafo el darrer tram en direcció a Ceillac. 

Aquí, com a tota la part alta del Queyras, el bosc és format gairebé exclusivament per làrix, la única conífera que perd la fulla a la tardor, i que ja ha començat a agafar aquest to daurat tan fotogènic.

A Ceillac ens retrobem amb la Clara i pugem amb cotxe fins al refugi del Melezet, on començarem la volta cap al llac de Santa Anna.

Es tracta d'una volta curta i agradable, que comença a una forta pujada, però que després ja planeja en direcció al llac. Aquí els làrix també estan agafant un fort color de tardor, a la seva manera, és a dir, de dins cap a fora, i amb poca homogeneïtat.

Arribem al llac de Santa Anna, situat al peu del vessant nord dels pics de la Font Sancte, per damunt del límit del bosc. Llàstima de les boires que tant m'han agradat aquest matí, aquí espatllen la bellesa de la raconada.

Després, un camí ben traçat i molt agradable, ens porta per sota de la Tête de Costa Belle i per dins el bosc, fins el punt de sortida.

Dos bons itineraris que veure reflectits al mapa de sota i al Wikiloc, aquí i aquí.

La Taillante, Danse avec les loups, 550 m, V

La Taillante és una muntanya força espectacular del Queyràs, amb una composició geològica ben peculiar: tot d'estrats calcaris ben prims, posats uns al damunt dels altres com fulles de paper i amb una inclinació tombada que permet que l'erosió la retalli d'una forma ben particular.

No és un cim baix (3.185 m), i quan hi vaig anar encara conservava restes de la darrera nevada de finals de setembre. a més, sense voler vaig triar un dia força fred, amb un vent que va convertir l'escalada en un exercici d'alpinisme de debò.

Perquè a la cara oest hi ha una via, Danse avec les loups, que puja pel mig de les plaques i que sempre m'havia cridat l'atenció. Una via amb un únic tram de V/V+, i la resta dels 12 llargs al voltant del IV/IV+.

L'aproximació és d'una hora, amb una fàcil pujada al col Vieux (a sota), i després una llarga volta per tota la coma fins trobar unes marques verdes i un rastre de camí que ajuden a arribar fàcilment al peu de la via.

Tot i la llargada de la via, les ganes d'anar-hi i el fet que la via estigui pràcticament equipada amb parabolts, em van animar a anar-hi en solitari. No explicaré el detall dels llargs, perquè els Kutrescaladors (ressenya de sobre) ja ho van fer molt bé quan hi van anar.

Arribo al peu de via i miro amunt. Tot i la gran inclinació de les capes no deixa de ser una visió sorprenent. Inicialment pensava que la via anava més pel gran diedre de l'esquerra, però quan m'hi poso ja veig que no, que sobretot caldrà treballar l'adherència d'aquestes plaques llises, amb una tendència de la via a tirar cap a la dreta i a buscar els trams més fins.

 

Escalant en solitari no tens gaire temps de reposar, tot és anar amunt i avall, i tornar a pujar, i recuperar cordes... Normalment és una activitat cansada, però avui ho agraeixo especialment perquè així em mantinc calent. No vaig gaire abrigat i fot un fred intens.

La via és realment divertida, i l'entorn solitari i espectacular. No hi ha ningú a la paret, no hi ha ningú a la muntanya, no veig ningú a la vall....

Tota la via és molt estètica, encara que anant sol les meves fotos no ho reflecteixin massa. Però la puresa de les línies et va acompanyant i et va xuclant a mesura que vas pujant metres de la paret. L'escalada no és difícil, però les assegurances no esta a prop i cal anar concentrat que hi ha trams llisos com un mirall, i les assegurances t'hi porten encara que no vulguis!

Al tram final, van apareixen més regletes, alguna fissura, i això fa que la dificultat baixi una mica.

Arribo a la darrera reunió, i plego tot el material. Penso que a la cresta no cal anar-hi encordat, anant sol, podria passar-hi tot el dia. així que, encara més concentrat si és possible, vigilant els cops de vent i carregat amb tot el material, vaig progressant per aquesta cresta tan espectacular, que té algun pas ben interessant!

Arribo a un primer cim, just davant del mont Viso, nevat de dalt a baix, continuo un altre tram, faig el rappel i, finalment, arribo al cim principal.

Al fons, el Pain du Sucre, també ben nevat. Un cim que també té una estructura geològica semblant, tot i que no tan exagerada.

 

Arribat al cim, no puc parar gaire estona perquè el fred no afluixa, comença la part que vaig trobar més difícil: baixar per la via normal! 

Cal anar baixant per un pendent molt fort, ple de roques trencades, seguint una mica l'instint de trobar el recorregut més fàcil, patint contínuament per no fer una mala relliscada. De fet, encara ara dubto de si vaig baixar o no per la via normal o per una canal paral·lela....

Però totes les coses dolentes s'acaben, i finalment arribo a les pastures de peu de muntanya, on em trobo amb un petit premi (a sota)!!

En resum, una via molt interessant, molt divertida i recomanable, d'aquelles que no dubtaria a repetir, i sense cap lloc on es pateixi més del compte, excepte la baixada! 

Em sembla que és la primera vegada que escalo una via que s'ha arribat a baixar esquiant....

Vall d'Escreins, i punta d'Escreins

Prop de Guillestre hi ha la vall d'Escreins, una bonica reserva natural on només s'hi pot arribar en cotxe de manera lateral, a partir de la carretera del coll de Vars. A part d'un itinerari de natura, molt ben senyalitzat, i d'algunes barbacoes, la vall té una capçalera amb uns quants pics que superen els tres mil metres.

La meva intenció inicial era el pic de Font Sainte (a sobre), però veient les condicions de neu de la canal d'accés, i comparant-les amb les meves, vaig preferir anar a un cim més modest, la punta d'Escreins, de 3.038 m.

De l'aparcament surt un camí ben còmode que va seguint el torrent pel dins del bosc, fins una bifurcació on cal anar a la dreta. Llavors ens enfilem fins al límit superior del bosc, aquí format només per làrix.

Llavors el camí ja enfila en direcció a la punta, passant abans pel coll d'Houerts.

Aquí la capçalera de la vall és cada cop més pedregosa, però abans de fer la darrera pujada al coll encara hi trobo un ramat de cavalls pasturant. Diuen que els ramaders de la zona es fixen molt enn el comportament de les marmotes, quan elles es tanquen als caus a passar l'hivern, és el moment de baixar el bestiar perquè s'acosta l'hivern de veritat.

Quan arribo al coll, em crida l'atenció el vessant sud-oest del pic de Font Sainte, amb els estrats calcaris inclinats com a Sarradets. Després veuré que està ple de vies d'escalada...

I del coll, pujar al cim és un moment. Un cim modest, amb una gran vista de la zona, on m'he estalviat de complicar-me la vida trepitjant neu.

Des del punt més alt, es veu la vall amb tota la seva llargada i amb la ciutat de Guillestre al fons. Més amunt, i més lluny, destaca el massís dels Ecrins.

Retorno cap avall, sempre seguint el curs del riu. Però ara no em quedaré a l'aparcament d'Escreins, si no que continuaré caminant pel fons de la vall fins a la casa on ens vam estar aquells dies.

Un recorregut interessant i llarg, on anava trobant mostres de l'arribada de la tardor, i que podeu imaginar en el mapa de sota o en el track del recorregut.

Tête de la Noire i coll de Neal, al Queyras

A la segona tongada de vacances alpines, ens hem instal·lat a Guillestre, porta d'entrada del Queyras i molt proper al massis dels Ecrins.

El Queyras el formen aquest conjunt de muntanyes majoritàriament calcàries, que a vegades recorden el nostre Prepirineu, situades entre els Ecrins i la frontera italiana. És un conjunt de muntanyes molt agradables, amb bones parets per escalar però, sobretot, grans rutes per caminar i mil i un paisatges per descobrir.

El primer dia vam començar per aquesta bonica ruta circular, que s'inicia més amunt de Brunissard, al final de la carretera, i pugem per la pista fins als xalets de Clapeyto.

El paisatge presenta un gran contrast entre els cims calcaris i les zones de relleu més arrodonit, plenes de llacs. I uns boscos de làrix que, a mesura que passin els dies, veurem com van canviant el color.

Pugem un petit cim situat al costat del coll de Neal, la Tête Noire, més per pujar un cim que pel seu interès, i seguim la carena cap al sud a buscar el camí que baixa per la vall paralela.

Aquí els colors de tardor ja són ben presents a les mates d'aranyons, que tenyeixen els prats de color vermell intens.

El camí és sempre molt agradable i, a mesura que va baixant, ens anem acostant a Pra Premier.

Finalment, travessen el prat i retornem al cotxe seguint el darrer tram a traves del bosc que, curiosament, està ple de bolets! Un preludi del que serà més endavant a casa nostra una bona temporada!!

En el mapa de sota podeu veure el recorregut, i al Wikiloc, el track.

Lapònia a la Portella Superior

Ja feia més de 5 anys que hi havia anat i al Toni era una via que li feia gràcia, així que era una bona via i prou ràpida, com per aprofitar una tarda per anar-hi.

La principal diferència que hi vaig trobar, després de tant temps, va ser el camí d'accés, a penes marcat llavors, i un camí ben fressat, ara. Per la resta, algun parabolt que balla, i la roca del començament a dins de l'avenc que patina igual que llavors.

El mur final del primer llarg em va tornar a agradar i, aprofitant que hi anava de segon, vaig poder apurar el sostre del segon llarg (a sobre) en lliure. I em va tornar a semblar una mica més de V+, qüestió d'opinions!

En canvi el tercer llarg, el recordava més sostingut, i tant em van sorprendre els primers metres fàcils, com el gran contrast que hi ha al final, amb l'arribada a la reunió després del desplom! Uff!

Potser el vent fred que bufava aquella tarda de final de setembre no hi ajudava gaire.

El quart té un començament molt interessant, però continua tenint una continuació molt tumbada, bruta i trencada...

En canvi el darrer, segueix sent el magnífic mar de patates que es fa molt curt....

Un rappel fins al coll de les Portelles, i ja toca despedir-se altre cop d'aquesta terra, que me'n torno als Alps!