Ja feia més de 5 anys que hi havia anat i al Toni era una via que li feia gràcia, així que era una bona via i prou ràpida, com per aprofitar una tarda per anar-hi.La principal diferència que hi vaig trobar, després de tant temps, va ser el camí d'accés, a penes marcat llavors, i un camí ben fressat, ara. Per la resta, algun parabolt que balla, i la roca del començament a dins de l'avenc que patina igual que llavors.
En canvi el tercer llarg, el recordava més sostingut, i tant em van sorprendre els primers metres fàcils, com el gran contrast que hi ha al final, amb l'arribada a la reunió després del desplom! Uff!
Potser el vent fred que bufava aquella tarda de final de setembre no hi ajudava gaire.
En canvi el darrer, segueix sent el magnífic mar de patates que es fa molt curt....
2 comentaris:
Veig que el Toni ja s'ha recuperat! m'agrada veure l'enfilat. Així que tornes als Alps, ja explicaràs les aventures.
Hola Jaume, el Toni mica a mica va sortint del forat, gràcies!
Publica un comentari a l'entrada