17 de maig 2010

Roca Subirana, a Sant Llorenç de Morunys

En una de les seves darreres entrades al blog, l'Edu ens descobria aquest penyal, descobert  i obert recentment per en Lluís Parcerisa. I aquest dissabte al matí, que buscàvem alguna matinal asolellada, hem anat a tastar-lo.

La situació és òptima, proper a la carretera del santuari de Lord i amb una aproximació curta i agradable. Amb uns 80 metres de paret, permet de jugar una estona a escalar sobre roca precària.
Hem començat per la Visites inesperades, amb un primer llarg que marca V i V+ (a sobre), per veure què tal la roca. Que ja sabem com les gasta el conglomerat del Solsonès....

I em sembla que vam començar per la pitjor tirada perquè, tot i que està ben assegurada amb parabolts, la roca és una mica patètica. Vaig estar més estona netejant que escalant, i en el tram clau, se'm van arrencar gairebé totes les preses bones... Sort que a sota dels còdols hi queda el forat!

En canvi, al segon llarg (a sota), la roca és bastant bona, i ja el vam poder gaudir.
La via acaba prop del cim, i nosaltres vam preferir seguir l'esmolada carena, prou espectacular i amb unes vistes excepcionals sobre l'alt Solsonès.

Per acabar el matí vam anar a la via de la Broca, més curta i senzilla i on, curiosament, la roca és molt millor! La via té algunes curiositats, per exemple en el primer llarg, cosit de parabolts tot i que només és III.
L'altra curiositat és la broca clavada a la paret, que fa que fins que no has xapat el parabolt següent, no acabis de tenir-ho clar! Una relliscada tonta i pots quedar empalat...
La baixada la vam fer seguint un tros la carena fins una alsina, des d'on una instal·lació de rappel millorable et deixa al camí.

Una zona magnífica per escalar en un entorn encara més magnífic, i amb una tranquil·litat absoluta!

13 de maig 2010

Penyal d'Ifac, combinació Valencians-Polvos màgics

El segon dia d'escalada vam anar cap el Penyal d'Ifac. No hi havia estat mai i hem fet realment il·lusió escalar en una zona de la que feia tan temps que en sentia a parlar. Tot i que no sóc massa mitòman, reconec que el Penyal el tenia a la punta de les prioritats.

Amb la cara nord tancada per nidificació, vam anar cap a la sud. Pensàvem, ingenus de nosaltres, que allà escalaríem tranquils...

Com és evident, triem la Valencians. L'aproximació és senzilla, arribar fins el final del passeig marítim i pujar per una mena de corriol que va pel peu de la paret (a sota). Un corriol incòmode, i on els gavians ja comencen a emprenyar de valent. Arribem al peu de via amb el casc posat, i alguna cagarada d'ocell a sobre!
El començament és en un lloc que podríem considerar de "evident". El Pep tira cap amunt, amb tendència a l'esquerra (el Pep sempre carrega cap a l'esquerra, no com el Sabater...). 

La Valencians és una via mig equipada, aliens i friends acompanyen molt bé al material que hi trobem, i les reunions són amb parabolts.
Teòricament el segon llarg és de tràmit, III diu la ressenya. Però sobre meu hi ha un gavià molt quiet.... M'hi acosto i s'esvera de mala manera i comença a atacar-me de valent! No és un gavià, és una gaviana que està incubant 3 ous i es defensa del que creu un atac.

Així que rectifico, desgrimpo i tiro més a la dreta, seguint uns vells espits pel mig d'una placa molt llisa. Després veig que he anat per la Directa UBSA durant uns metres. Un tram molt estètic, però difícil de pebrots.
Mentre pujo per la placa, la gaviana em mira de reüll, malfiant-se, però finalment es relaxa i ja s'adona que el nostre motiu per estar aquí no és tocar-li els ous.

Més amunt em tornen a atacar, què passa? Llavors veig a una altre gaviana amb uns petits... També s'acaba tranquilitzant i es dediquen a observar com pugem
I és que després d'un tercer llarg de flanqueig fàcil, arriba el quart que és ben cabró. Primer amb una fissura que t'escup de mala manera, i que és totalment obligada (a sota), i després amb una pujada entre cactus.
Fins aquí hem seguit més o menys la Valencians, però d'aquí en amunt, ens agrada massa el diedre de la Polvos màgics com per no anar-hi. Així que el Pep ja hi tira decidit (a sobre), fent reunió al primer lloc que troba (n'hi ha dos, tots amb parabolts).
El sisè llarg, que arriba a la carena, em toca a mi. Comença fort, però més amunt encara apreta més, en un tram llarg i llis. Sort d'unes preses amagades a la dreta, que si no....

Afortunadament la roca és excel·lent, i la Polvos màgics està més equipada que la Valencians. Bé, una mica més equipada!
El setè llarg puja per un diedre i gira a l'esquerra cap a l'esperò, ja de cara al poble de Calp, fins una zona fàcil on fem reunió i ens desencordem.

A partir d'aquí ja només resta arribar al cim, i gaudir de la magnífica política urbanística del litoral valencià! Clar que els catalans també hem fet el què hem pogut, però no sé si arribem a un nivell tan alt...

11 de maig 2010

Esperó Central del Puig Campana

Abans de l'accident, tot ens va anar molt bé, molt bon temps i temperatura ideal per escalar: un sol  que no agobiava i un aire fresc que ens feia abrigar a les reunions.

L'Esperó Central del Puig Campana és bonic i evident. A més, el grau és tranquil (no passa de IV+ excepte un petit pas ben assegurat) tal i com podeu a les ressenyes. N'hi ha dues que estan prou bé, la dels incombustibles Kutrescaladors i la dels de Viaclásica.

Però per trobar el peu de via només cal seguir el camí fressat i buscar la pintada.
I després, pujar recte cap amunt, a buscar el diedre.
El que em va agradar més de la via, és la qualitat de la roca i de les preses. Un calcari compacte i prou adherent, ple de magnífiques bústies!

Al quart llarg (a sota), vam seguir la proposta dels Kutres i vam pujar pel diedre en comptes d'anar a buscar l'esperó, tot i que aquest també tenia bona pinta. Cal recordar que la reunió no está en un arbre ple de cintes, sinó uns metres més amunt, en un replà.
Els llargs superiors mantenen la mateixa tònica, amb un pas aïllat de V ben protegit. La via no està massa equipada, però amb un joc de friends i cintes pels arbres farem perfectament. El joc dels 4 link cams va treure fum de tant que va treballar! En canvi els aliens i els tascons els vam passejar sense pena ni glòria...
Arribats a dalt, cal apurar la corda en el darrer llarg fins una alzina, i buscar les taques de pintura vermella que assenyalen el camí de descens.

Aquest comença amb un llarg flanqueig ben assegurat amb cables fins sobre la tartera, on s'hi arriba amb una fàcil desgrimpada.

Una bona via, agradable i relaxada, que ens va permetre de fer el primer contacte amb la roca calenta de la Marina Alta!

9 de maig 2010

Via dels Valencians al Ponoig, i vol cap a l'hospital

De tot l'univers calcari del sud el País Valencià, la cara sud del Ponoig n'és la reina. La via més clàssica de la part és la Valencians, que travessa els més de 400 metres de paret amb uns 14 llargs de corda. L'altra vegada que hi vaig venir, per fer la volta caminant entre el Ponoig i el Puig Campana, aquesta muralla ja em va enamorar!

Aprofitant unes petites vacances de maig que ens hem agafat amb el Pep, i després d'haver escalat dijous i divendres per la Marina Alta aprofitant el bon temps que hi feia, aquest dissabte ens hi vam posar.

Nosaltres portàvem la guia de les 50 millors del País Valencià i la ressenya dels Kutrescaladors, que ens va anar prou bé, tot i que té alguna errada, tan en el còmput dels llargs com en la graduació, que tira més aviat a la baixa....

L'aproximació en cotxe no és senzilla, cal agafar una pista asfaltada que puja paralela a un barranc des de la sortida del nucli de Polop, fins a un aparcament gran que està al costat d'un gran dipòsit d'aigua de color verd, sempre en direcció evident a la paret.

Després ja només cal pujar pel barranc fins a peu de via, seguint un camí evident.

La via comença en una placa de IV, amb una fletxa picada a la paret i una V a sota. Després s'ha d'anar a la dreta per unes cornises fins a l'evident esperó. 

Nosaltres vam fer un llarg de 55 m, fent reunió en un arbre, i un segon caminant de 60 m, fins al peu de l'esperó. Hi ha una reunió rapelable però la corda no hi arriba per uns 5 metres.... El tercer llarg és senzill i ple de vegetació, i el quart ja pica de valent. Els passos de IV+ i V- poc assegurats que s'hi troben, soprenen després de tanta grimpada....
El cinquè és el llarg estrella de la via, una placa compacta, llisa i assegurada només amb alguns claus vells, que flanqueja en diagonal ascendent cap a l'esquerra, buscant petites preses, gotes d'aigua, alguna fissura... Haver-hi vist passar una cordada al davant, amb els crits que feia la noia, va fer que no sortís precisament relaxat cap amunt!

Diuen que és V+ i 6a, la veritat és que vaig trobar que era una travessa difícil i una mica exposada, sobretot perquè hi ha algun pas una mica aleatori. Però ells van passar (a sobre), i nosaltres també (a sota), tot i que amb una diferència notable d'estil!
El llarg és realment bo, excepte un petit pas que fa més por que gràcia...  El Pep també el va gaudir força!

Ara hi ha una reunió intermitja, que permet de recuperar les forces abans de fer la resta de la placa (a sota, el Pep acabant la placa).
Després venen dos llargs, el sisè i el setè, que porten a la feixa intermèdia. El sisè té un pas força cabró amb un sostre ple de vegetació. El setè puja cap a la dreta per un esperó que volta un sostre i el supera  cap a l'esquerra en una sèrie de passos desplomats que només són de IV!

Aquests dos llargs són curts i es podrien empalmar, però llavors el fregament de les cordes potser seria molt gran.
Llavors, a la feixa, cal anar pujant amb tendència a la dreta, a buscar un diedre herbós característic i que puja a la feixa superior. Són dos llargs de 50 i 60 m, o a l'inrevés en funció d'on fas la reunió.

Aquest diedre, tot i ser massa herbós, és molt divertit, amb una sortida més dura i atlètica que es passa bé quan veus les bústies de l'esquerra! (gràcies, Kutres!)
El nostre dotzè llarg va ser resseguir la feixa cap a l'esquerra fins al final. Una feixa que es va estrenyent fins que gairebé desapareix al peu del diedre xungo (60 metres justos).

Perquè dic que el diedre és xungo? Bé, cal anar-hi, però és dur, molt aeri i desplomat, t'escup enfora, i el seu tram difícil està assegurat per 3 claus ronyosos... Sort d'un parabolt que hi ha més avall i que dóna confiança!
Ja només quedava un llarg per sortir de la paret, el catorzè, i el Pep tira al davant (a sota). No es veia malament, amb replans i matolls per tot arreu, però és el lloc pitjor per patir una caiguda.

Quan ha pujat uns 25 metres se li arrenca una presa i cau..., el tascó també li salta i segueix baixant.... Finalment l'aguanta un pont de roca, però ha picat a la paret i està adolorit. Se'l veu bé, però no ho està.

El baixo i es queixa de l'espatlla dreta, primer sembla que no serà res més que cops i rascades, però després li comença a fer mal de debò i truquem als bombers.
Venen prou de pressa, en baixa un de l'helicòpter amb el cable, se'l mira, l'enganxa i cap amunt!
Després em venen a buscar a mi i m'estalvio la baixada de camins i rappels per la via ràpida. La sortida és impressionant, sobretot en el moment en que t'arrenquen del terra i saltes cap al buit....

A l'aparcament hi ha un heliport i, quan baixo de l'helicòpter el Pep ja està sent atès a l'ambulància. Sembla que només té unes quantes costelles trencades, encara sort! 

Ara comença per ell una petita temporada de recuperació. Ànims, Pep!

2 de maig 2010

Comabona, per la canal del Trencalòs del pic d'Aguiló

Aquest diumenge el dia s'ha llevat emboirat. Al contrari que el dissabte, que vaig fer cas de les males previsions i no vaig anar enlloc, aquest matí he tirat cap al Cadí.

Segurament les ganes que tenia d'estrenar unes botes noves ha pesat més que les evidències!

Per els que tenim el peu gran, aconseguir trobar calçat és una mena de festa. Sobretot quan trobes exactament allò que vols.
En aquesta època, ja s'arriba bé amb cotxe fins al refugi del prat d'Aguiló. Allà hi ha una bona colla de canals i canaletes, i poc més de 500 m de desnivell des del cotxe. Un lloc ideal per provar les botes!

Veient com estava la neu, i amb la boira tapant-ho tot, la canal del Trencalòs (a sota) ha estat una bona opció. De neu ja no en queda massa, i no és molt dura. Aquesta canal tan sols té uns petits ressalts gelats a baix, i una sortida tiesa a dalt de tot, com moltes altres canals d'aquesta cara nord. La resta és anar fent.
La pujada ha estat feixuga fins que no he arribat a la canal, la neu s'enfonsava massa. Suposo que la boira hi devia ajudar. De fet, la boira no ha marxat fins gairebé dalt de tot.

A la carena, l'aspecte ja era totalment primaveral. He tret grampons i he seguit la carena fins el Comabona.
D'entrada, el cim del Comabona es veu molt lluny, però la realitat és ben diferent, i per la carena planera es fa via amb facilitat. Sobretot amb tan poca neu!

Així que, ben aviat, estava dalt del Comabona, envoltat de boira altre cop.
La tornada l'he feta pel pas dels Gosolans. He estat a punt de baixar per alguna altra canal, de les senzilles, però amb la boira no m'hi he atrevit.

A la collada he trobat una colla d'esquiadors de muntanya amb més moral que neu per baixar. Perquè la pala del pas dels Gosolans ja s'ha convertit en una tartera amb franges de neu.

I les botes han anat de meravella!