Entre la zona de la Pala de Sant Martino, al sud, i la Marmolada, al nord, hi ha uns massissos més petits com el del Monzoni (a sobre) o el de Juribrutto (a sota) que estan travessats per una carretera que comunica la vall di Fiemme amb la vall d'Agordo.
La carretera surt de Moena i el seu punt més alt és el Passo de San Pelegrino, un bon punt de sortida. Com que el nostre objectiu és la carena nord, la de Monzoni, seguim una estona una pista que ens deixa al xalet Cima d'Uomo i ens estalvia un tros.
El punt de sortida no és massa bonic, la primera estona de caminar la fem pel què a l'hivern són pistes d'esquí, travessades per remuntadors.
El camí va pujant en direcció oest fins al Passo delle Selle, i guanya desnivell de forma lenta però constant. Mentre pugem ens intriga un punt rosa a dalt la carena. Quan hi passem a la vora veiem que forma part d'una estructura per fer baixar allaus i que ha estat vandalitzat pel qui hi estan en contra. Hi estan en contra i no van preveure les conseqüències paisatgístiques de tot plegat.
Finalment arribem al coll, on hi ha el refugi homònim i un cementiri austríac de la Primera guerra mundial. Per aquí a prop passava la línia de front i a la carena hi havia la rereguarda austríaca. De fet, l'alta via que farem és una mena de ferrada a trams, amb moltes instal·lacions militars, tot construït en aquella àpoca ja fa més de 100 anys.
Des del coll pugem a buscar la carena en direcció nord, i deixem enrere el refugi. Un refugi que a la segona quinzena d'octubre ja està tancat.
El camí puja en fort pendent i aviat arribem dalt. De moment es tracta d'un camí molt agradable sense cap dificultat.
A mesura que anem cap a l'est comencem a trobar cada cop més instal·lacions militars, algunes de tan ben conservades com aquest dormitori dels soldats excavat i protegit a l'interior de la roca.
De tant en tant també trobem trams equipats com a via ferrada. Uns trams que no tenen massa dificultat però on ens podem assegurar si ho creiem convenient.
El camí és llarg, va pujant i baixant i va recorrent la carena passant per petits cims secundaris fins que topem amb el primer cim important del recorregut, la cima de Campagnacia, plena de restes de la Primera guerra, també.
El dia no acompanya especialment, però tampoc fa mal temps, senzillament les boires ara ens tapen, ara ens destapen, i l'aire fred que bufa fa que no puguem anar massa desabrigats.
Seguint el camí aviat arribem al cim més alt de la cresta, la Cima de Costabella. La deixem enrere i llavors trobem el tram més difícil de la cresta, sense que ho sigui gaire, però almenys ens exigeix una mica els braços.
Des d'aquí la vista s'obre cap a la vall de San Nicolo, una vall idíl·lica i restringida al trànsit que s'accedeix des de Pozza di Fassa. Una raconada que val molt la pena.
Ens enfilem a l'esperó rocós amb la sorpresa de trobar al capdamunt de l'escala una entrada a un refugi de la guerra que l'han convertit en exposició fotogràfica en record del què va passar aquí en aquella època.
Dins del refugi és ple de plafons amb històries força terribles de la Primera guerra, la majoria del front de Monzoni, un front que es va mantenir estable durant tots els anys del conflicte, però amb innombrables atacs de cada bàndol per intentar fer mal al contrari. Una exposició que no deixa de ser un fort al·legat antibel·licista.
Després baixem per l'escala de fusta de l'altra banda i arribem aviat a la Forcella Ciadin. Del coll surt un camí que baixa cap al Passo de San Pelegrino.
El camí, a estones millor i altres no tant, va baixant fins trobar la pista de pujada, que ens retorna ben aviat fins al cotxe.
Una bonica volta, parcialment equipada però sense massa dificultat, que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.
2 comentaris:
Interessant circular ! Tota aquesta zona fronterera és plena de records de la grande guerra com l'anomenen....la majoria de ferrades antigues es van construir amb objectius militars. Impressionant el dormitori, com de dura havia de ser sobreviure aquí....
Això mateix, un escenari molt dur. Pensar en com devien ser els hiverns, fa terror.
Publica un comentari a l'entrada