Qui ha sentit mai a parlar del Ponza Grande? Nosaltres mai abans d'haver vingut als Alps Julians. Però aquesta muntanya situada a la frontera entre Eslovènia i Itàlia, de només 2.274 m d'alçada però 1.400 m de desnivell, ens va impressionar.
Quina muntanya més impressionant! Només cal veure aquestes dues fotos del cim, a dalt pel vessant eslovè, i a sota pel vessant italià.
El camí puja còmodament pel mig de la fageda fins arribar al refugi en poc més d'una hora i quart.
Al costat del refugi arrenca el camí senyalitzat com a 513b que puja cap al cim. Un cartell avisa que el camí està tancat per caiguda de roques, però nosaltres no el vam veure fins a la tornada, així que vam estar ben sols durant tot el dia!
El camí no té pèrdua i ben aviat arribem a l'inici del tram equipat. No es tracta exactament d'un via ferrada, sinó més aviat d'un camí amb cables posats de tant en tant en indrets que consideren perillosos o per facilitar-ne el pas.
A mesura que guanyem alçada, anem guanyant vistes també cap aquest garbuix de cims calcaris que són els Alps Julians.
El camí travessa una mena de canal d'allaus, formada per plaques llises, i poc després es divideix. Mirem la ressenya però no ens acaba de quedar clar quin dels dos és el millor, així que pugem pel de la dreta, que ens sembla més marcat pel pas de la gent.
El camí es va enfilant per una carena i acaba al cim per la cresta de la foto de sota.
Una cresta equipada amb un cable, que comença a ser realment aèria!!
Una cresta no només aèria, sinó també molt espectacular, amb una vista increïble sobre tot el massís.
De cop, s'acaba el cable i cal arribar al cim per una grimpada que, sense deixar de ser aèria, és encara més impressionant per la roca trencada i la manca de protecció.
Amb vistes tant cap a la Carintia austríaca com cap a les muntanyes eslovenes.
Dalt el cim, mentre mengem, parlem de per on baixem. Tornar pel mateix lloc no ens fa gràcia i conèixer l'altre camí si, així que decidim de baixar per l'altre costat.
I just comencem a baixar, entenem que hem pujat per la ferrata della Vitta i que estem baixant per la ferrata de la via normal, més exposada i vertical, però amb molta més "ferramenta".
El recorregut és molt bonic, tot i no ser tan aeri com el camí de pujada. La muntanya ens està sorprenent molt positivament!
El camí travessa la canal per la part superior i es va acostant a la cruïlla, però encara anem trobant trams equipats de tant en tant.
Finalment arribem a la cruïlla i desfem el camí fins al refugi, on ens espera una cervesa fresca!! Estem contents i satisfets, queda clar que sovint, el nom no fa la cosa, i que els plaers més grans també els podem trobar a les muntanyes més insospitades!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada