Els voltants de la serra del Mont-roig ens queden relativament lluny, als berguedans. Això vol dir que no hi baixem gaire sovint.
Avui, però, hi he tornat acompanyat de la Queralt i del Pep, amb la intenció d'escalar i prendre el sol (segurament la calor ha estat més intensa del què imaginàvem...).
Deixant el cotxe ben a prop del peu de via, hem començat pel clàssic esperó Sud (a sobre, ressenya del trepasomni), quatre llargs realment divertits i de bon fer. sobretot el primer, on hi entres pensant que serà una senzilla grimpada, i després trobes que cal mirar-s'ho bé...
El segon ens ha agradat molt. Vas agafant alçada, la roca és molt bona. Un llarg curt que no fa patir massa.
El tercer és més llarg i més vertical. Aquí l'alçada sobre l'embassament ja es va notant...
Finalment el darrer, amb un començament una mica forçat. ben aviat ens deixa dalt la carena. Moplt bo, com tota la via. No estranya gens que sigui una clàssica!!
Una via on no hem hagut de posar cap peça flotant i on la roca està molt menys sobada del que imaginava!
Després hem continuat caminant per la carena, caminant en direcció a la paret de la Formiguera mentre vèiem com pujaven l'esperó els que venien al darrera... Però això ja serà una altra història!
3 comentaris:
NO em diguis que mai l'havies fet.
Bona escalada Joan, després a on vau anar a fer mal?
Mingo, mai. He vingut poc per aquí baix, un parell de vies al Mont-roig, algunes altres per aquí baix i poca cosa més. El Pep no hi havia vingut mai! Però això vol dir que hi tinc molta feina per fer!!
Cap a la Formiguera, Jaume, són dues parets que es poden enllaçar molt bé.
Publica un comentari a l'entrada