La segona setmana d'octubre torno a marxar uns quants dies als Alps. En aquest cas marxo tot sol al massís de la Vanoise. M'instal·lo a Pralognan i des d'allà faré algunes sortides per anar coneixent aquesta raconada genial.
El bon temps sembla assegurat, així que començo per l'aresta de l'agulla de la Vanoise (a sobre, foto de Camptocamp, una pàgina on també hi trobarem una bona ressenya).
Es tracta d'una travessa molt fotogènica, encara que anant sol no serà el mateix... També sembla molt interessant i ja fa temps que la tinc pendent.
El camí surt de l'aparcament del final de la carretera que dóna accés a les pistes d'esquí, les Fontanettes. Amb els telefèrics tancats, no hi ha altra opció.
Es tracta d'una travessa molt fotogènica, encara que anant sol no serà el mateix... També sembla molt interessant i ja fa temps que la tinc pendent.
El camí surt de l'aparcament del final de la carretera que dóna accés a les pistes d'esquí, les Fontanettes. Amb els telefèrics tancats, no hi ha altra opció.
El camí és molt marcat, sempre en direcció al coll de la Vanoise i al refugi homònim. el dia s'ha aixecat emboirat, però encara atorga més màgia al pas empedrat de l'estany de la Gliere.
Al coll de la Vanoixe la boira comença a desfer-se i albiro l'inici de la cresta. Veig unes fites i dedueixo que deuen anar al peu de la via. I ho endevino, ben aviat sóc a la tartera que dóna accés a la cresta. Allà m'equipo i començo la grimpada per unes plaques bastant sobades..., no val a badar!
Al coll de la Vanoixe la boira comença a desfer-se i albiro l'inici de la cresta. Veig unes fites i dedueixo que deuen anar al peu de la via. I ho endevino, ben aviat sóc a la tartera que dóna accés a la cresta. Allà m'equipo i començo la grimpada per unes plaques bastant sobades..., no val a badar!
Aquest tram inicial de la cresta no és massa complicat. Hi ha passos de III+/IV-, però són passos aïllats i que no fan massa por.
Mica a mica la cresta es va esmolant i vaig guanyant alçada. Per sort, la roca és sòlida i magnífica!
I el dia és molt bo, a mesura que la boira ha anat despareixent amb l'escalfor del sol. Al darrera, la Grande Casse és sempre present.
La cresta fa dues puntes, i les principals dificultats estan al mig. Ara he arribat a la primera i veig la segona al fons, molt lluny.
Després d'un curt trajecte herbós, comença el festival de veritat, el tall de ganivet de III+ sostingut on està prohibit relliscar.
Aquest tram, però també està equipat amb alguns químics. Això em permet fer alguns trams més exposats en autoprotecció, encara que sigui relativa.
Quan arribo a un químic, hi passo la corda de 30 m i m'encordo a les dues puntes. Això donaria una caiguda de 15 metres encas de relliscada, però sempre és milor baixar 15 metres que caure fins baix!
I mica a mica, arribo al segon cim. El lloc és fantàstic...Però quan començava a relaxar-me, miro la baixada i veig que m'he de tornar a posar les piles!
La desgrimpada no és fàcil, però entre els ràpels i algunes ajudes, aviat sóc a la base la paret.
Satisfet i suat, veig el refugi a l'esquerra, però ara he d'anar cap a la dreta a buscar el camí de baixada. Un camí menys evident del què sembla... No us deixeu el mapa!!
Un tros avall, la visió de l'Agulla impressiona.
Per si voleu veure a ruta, deixo el recorregut al mapa de sota i, el track, al Wikiloc.
3 comentaris:
Per a gent sense vertígen ! deu n'hi do la cresteta Joan !!
Quina activitat més maca! Ara, que anar sol per aquests espadats, ja té mèrit...
Tinc grans records de la zona de la Vanoise i especialment el poble de Pralognan. Quin lloc més fantàstic i acollidor!
Una cresta magnífica, és tal com sembla i no em decebre gens. Molt recomanable, no us la perdeu. Tot i que en solitari es fa més de pressa, val la pena gaudir-la en companyia!!
Tens raó, Marc, Pralognan és un lloc collonut!
Publica un comentari a l'entrada