La Torre Grande di Falzarego és una petita agulla situada a prop del coll de Falzarego, i molt bon accés. Amb una impressionant cara est de 300 m de desnivell, per on hi va obrir una via el gran Angelo Dibona. Una via que ens va agradar molt i, solitària com és, ens va reconciliar amb l'escalada dolomítica.
L'aproximació és senzilla i no massa llarga i amb una mica més de mitja hora ja estàvem sota la paret.
Un peu de paret on hi ha les restes d'un hospital militar italià de la Primera guerra, la linia del front no era gaire lluny d'aquí, i les tropes austríaques estaven just a l'altra costat de la muntanya.
Avui ens partirem els 10 llargs de la via amb la Maria, que farà els 5 primers. Amb un començament de IVº dolomític, que ens obliga ben aviat a posar-nos les piles!
Després d'uns primers llargs irregulars, amb trams difícils i trams més senzills, veiem que al cinquè la cosa ja comença a canviar.
Un mur més vertical, sostingut i de mal protegir, ens avisa del que està a punt d'arribar.
Agafo el relleu abans de començar el què la ressenya anomena "placca stupenda", que resulta ser un mur molt vertical però molt bo. Amb forats tipus Malanyeu i algun clau o pont de roca just quan comences a posar-te nerviós... Realment una placa que val molt la pena!
Darrera nostre veiem les Cinque Torri retallades contra la Croda di Lago. Tot i estar escalant, no podem parar d'imaginar noves escalades...
Després de la "placca stupenda" arriba el flanqueig aeri. Des de la reunió fa una mica d'angúnia, però quan ens hi posem, la veritat és que es deixa fer, tot i no ser fàcil.
Això si, l'ambient hi és garantit!!
Després arriba un llarg típicament dolomític de IV+. Comença amb un desplom força difícil, on costa colocar-se, i continua amb un mur molt vertical, però amb franges herboses i trams on cal deduir molt bé per on s'ha d'anar, sempre amb la sensació de precarietat al cos.
Són una cinquantena de metres de mal protegir enmig d'un pati que et xucla.
Això si, el llarg més bonic de la via és el penúltim. Discorre per una xemeneia estreta, un evident "off width", amb trams desplomats, que costa d'encarar. I impossible de protegir.
S'ha d'anar provant, ara amb mig cos a dins, ara per fora, per la dreta o l'esquerra... sense poder posar res i encara sort que hi ha 3 o 4 xapes posades...
A la part superior es va eixamplant, així que podem ficar-nos a dins i pujar amb més tranquil·litat.
La reunió es fa al cim d'una agulleta adossada a la paret, on només hi cap la Maria, que és menuda!! Una reunió aèria de debò!
Per superar el darrer llarg ja només ens cal passar un petit mur desplomat que es pot fer en A0 i acabar d'arribar al cim. Allà ens hi fem una foto contents d'haver escalat una via tan bona, i d'haver-ho fet prou bé!
Després ja només ens quedarà una baixada bastant còmoda i senyalitzada que, en menys d'una hora, ens retornarà al cotxe.
2 comentaris:
Molt bona via Joan i companyia ! nosaltres quan hi vam ser vàrem fer la Torre piccola i ens miràvem la gran amb ganes....hi haurem de tornar.
És curiós, Jaume, nosaltres vam estar a punt d'anar a la Piccola... Però les vies Dibona sempre tenen alguna cosa que atrau, i per això vam canviar de paret!!
Publica un comentari a l'entrada