Sortim d'Orpierre en direcció a Briançon i les Dolomites, però fem una aturada a Arco, un bon lloc per fer-hi una passejada i tastar la roca dels voltants. Sobretot aprofitant que ja no fa la calor de l'estiu i no ens hi rostirem.
Aquí hi ha roca per triar i remenar..., després de molts dubtes ens decantem per anar a la Placche Zebrate, situada sota el Monte Brento (a dalt, cortesia de sassbaloss.com), on hi ha una pila de vies. Sembla que la més popular és la Rita, però nosaltres anirem a la Teresa, que és una mica més difícil i ja te alguns trams de V+.
El lloc és força impressionant, la via fa uns 400 m desnivell que es guanyen fent 15 llargs de corda i arriba a una cornisa. Però per damunt la paret continua amb vies de fins a 1.000 m més de desnivell!!
L'aproximació a peu de via és curta i senzilla des d'un aparcament de la carretera habilitat expressament per als escaladors. Però la paret és immensa i estem una bona estona per trobar la T picada a la roca que marca el començament.
D'entrada veiem força vegetació que cap amunt va disminuint, però les plaques són ben compactes! I tota la via està equipada amb pitonisses, però assegurades amb resina. Una cosa ben curiosa, pitonisses enganxades com si fossin químics! En tot cas, amb això n'hi ha de sobres per fer la via i no ens cal res més.
Aquí l'escalada és sobretot d'adherència, predominen les plaques llises més o menys tumbades, el que determina la dificultat. Perquè de preses, més aviat n'hi ha poquetes...
El Monte Brento també és un lloc habitual de saltadors de wing suit. A mitja escalada, l'obertura sobtada dels seus paracaigudes just a la vora, ens desperta de cop!
La tònica de l'escalada és força monòtona, però de tant en tant, alguna tirada de V o V+ ens posa les piles!
Potser el tram més interessant és el central, amb un flanqueig espectacular sota d'un sostre i la posterior remuntada per una placa prou dreta.
A la part superior la paret es va tombant i, en alguns llocs, fins i tot podem pujar sense mans!!
La via acaba just al costat d'un camí, que només cal seguir de baixada per arribar altra cop a l'aparcament. Una bona via ben distreta en una zona on s'hi haurà de tornar!
2 comentaris:
Arco, nom mític ! doncs sí que e sveu interessant la via sí, i com és que no vas continuar fins fer els 1000 mtrs Joan? mecatxis, em perds facultats!
Bé, ja pots suposar que anàvem sobrats...., així que vam deixar la segona part pel proper cop!! Un bon lloc a tenir en compte, Arco, sobretot perquè és molt proper a les Dolomites de Brenta!
Publica un comentari a l'entrada