9 de des. 2015

Abraxas, a l'Órgano de Montoro

De tornada cap al nord, entrem al Maestrat i recorrem les seves carreteres solitàries fins arribar a l'Órgano de Montoro, on fa molts anys ja hi vaig pujar per la via Colombiomania. Aquesta vegada l'objectiu és més exigent: l'Abraxas i, sobretot, el seu diedre final. A sota he deixat una bona ressenya i a la seva pàgina original hi trobareu un bon croquis de la via, explicat tirada a tirada.

En realitat la via en conjunt no m'ha agradat gaire, molts trams són un veritable rostoll i amb una roca més que dubtosa. Però l'indret és realment especial, molt solitari i amb un punt de màgic. I el diedre final, dels que no trobes gaire sovint!
L'aproximació no és gaire llarga, entre 10 i 15 minuts, però té la gràcia d'haver de travessar el riu a gual, el millor per escalfar-se de bon matí a l'hivern! 

La via no està gairebé gens equipada excepte algunes reunions i algun espit perdut que trobes de tant en tant, moltes vegades després d'haver posat alguna cosa... Però els llargs inferiors són senzills, amb només alguns passos aïllats i la dificultat afegida de la roca trencadissa. Així que pugem prou de pressa.
Gairebé sense adonar-nos-en, estem al peu del diedre final. Ens el repartim, de manera que pujo jo la primera part, i el José Manuel la segona. Mirem amunt, i no veiem res, només una llarga i neta fissura que, per sort, és de bon protegir.

Pujo més o menys bé, fins que trobo un tram desplomat on tot es complica una mica... Després torna a la verticalitat i tens una millor sensació. Comprovem com la paret de l'esquerra, formada per una llisa placa de calcària argilosa, no serveix de gaire excepte en algun petit pas.
El segon tram és similar al primer tret de la part final, que torna a desplomar i les preses es fan fonedisses de cop!! Mig en bavaresa, mig aprofitant la paret de la dreta, arribo a dalt. Llavors respiro alleujat, és un llarg on cal donar la talla!!
Després ja només queda un tram curt però molt aeri, que ens deixa a la carena, on gaudim de la singularitat d'aquesta curiosa formació rocosa, erosionada constantment pel riu Guadalope.

D'allà, baixem amb un ràpel curt pel vessant oposat i seguim el rastre fitat que marxa cap a l'esquerra i ens porta a la canal de baixada, on encara ens caldrà fer un parell més de ràpels.

Ara, almenys, el fet d'haver-nos de descalçar per travessar el riu altra cop és un veritable plaer!

6 comentaris:

Lo Gall ha dit...

Quina enveja!!. Jo vaig baixar de l'ultima part del diedre. La meva unica neurona es va colapsar. Tal com dius , cal donar la talla. La tinc pendenta. Enhorabona

Mingo Mortes Balcells ha dit...

Coi Joan quina enveja que em fas, estas fent uns viotes potents, felicitats. Jo esperant em posin data per un maluc nou, suposo que després de festes.
Una abraçada

Jaumegrimp ha dit...

Enhorabona! quina campanya Joan!

Gatsaule ha dit...

Què dius, Gall, que vas baixar des d'allà dalt? Això si que tè mèrit i no sortir per dalt...

Mingo, a veure qui et pararà quan siguis biònic!! Espero que et vagi molt bé i et refacis ben de pressa!! Cuida't molt!

Jaume, diiuen que l'oportunitat fa el lladre, així que he aprofitat que tot lligava i no m'ho he pensat dues vegades! A veure quin dia em vens a veure!!

en Girbén ha dit...

(abril 1990) Entràvem al diedre quan es fot a nevar... Vam sortir per dalt -sense friends!- en mig d'un ambient d'hivernal. Comprovada "la cosa" de prop, vaig afegir un parell de sups. a la continuïtat de cinquè que deia la ressenya (l'original de l'Armand i l'única existent a l'època). Recordo una embarcada d'entrada, per un arc a l'esquerra de la via, on sí vaig anotar un bon 6a... Els Organos comencen a acumular una bona història!

Gatsaule ha dit...

Nosaltres també portàvem la ressenya del Ballart, que marca V al diedre..., quina flipada!! Devies estar en forma per sortir d'allà nevant i sense friends!! Però suposo que algun tascó gros si que devies portar...