Peppermint, al Quié de Sinsat

El Quié de Sinsat és una paret que s'aixeca amb força damunt de la carretera que baixa d'Ax les Thermes cap a Tarascon. Una muralla calcària que feia temps que ens miràvem, i on vam acabar anant aquest cap de setmana passat amb el Manyo.

Entre les vies més llargues, la Peppermint és una de les més assequibles de la muralla. Altres n'hi ha de més senzilles, però no passen de 2 o 3 llargs.

Per arribar-hi cal parar a Sinsat i agafar el primer camí a la dreta just abans d'entrar al poble, un que travessa el pont i ens deixa a un aparcament molt agradable, amb tot de rètols amb informació sobre les zones d'escalada.

El camí puja fort, però en menys d'una hora arribem a peu de via. Els trencalls estan senyalitzats, de manera que no ens podem perdre. Al peu de via hi posa el nom, així que no hi ha pèrdua possible, tampoc. Més detalls, al llibre "Escaladas en el Pirineo norte".

De bon començament ja es veu que la roca serà immillorable, potser fins i tot massa compacte!! Hi ha un parell de passos relliscosos, els dos primers, després ja no hi ha rastre de desgast per enlloc.

El primer llarg puja primer dret, després gira a la dreta i torna a enfilar-se fins prop de la reunió. Aquest darrer tram te una caiguda perillosa, però un alien vermell m'ajuda a fer el pas i arribar a la reunió. Perquè la via està equipada amb parabolts, i les reunions amb parabolts amb anelles, però un joc de friends fins al 3 no ens va sobrar.

El segon ja es veu més difícil, i el José Manuel ho corrobora patint com toca en el primer tram de fissura, molt vertical. Després gira a l'esquerra i puja per un esperó. Tot i que segueix sent una escalada sostinguda, ja no és tan atlètica.

El tercer llarg comença per una placa d'adherència molt vertical. Al començament una petita bavaresa t'ajuda, però més amunt m'encallo i he de parar a mirar-ho bé..... Aconsegueixo passar i mica a mica es va tombant i fent més assequible.

Després ve una tirada de tràmit, la quarta. Amb un tram curt de V- i una llarga caminada pel bosc fins a la base de la paret superior.

Per contrast, la cinquena és la més difcíl de la via. 6a o 6a+ segons les ressenyes. És un llarg curt que segueix una fissura desplomada i atlètica, on cal anar bé de braços i de coco. Sort que permet posar alguna cosa entre xapa i xapa....

El sisè, tot i mantenir-se difícil ja és més normal. Segueix una fissura ampla i dreta, recte cap amunt, i amb paciència, es deixa fer. 

El pas més difícil és just abans d'arribar a la reunió, un petit desplom de preses arrodonides que costa d'encarar.

El darrer torna a ser un mur compacte de placa, bastant llarg i sostingut, que posa una bona cirereta final a la via!

Per baixar, en comptes d'anar per on hem pujat tirem recte avall a buscar les reunions de la via Lisa, i en 5 rappels tornem a estar a peu de via.

I al camí, ens fixem en els bonics rètols que informen de la regulació de la paret durant la primavera, que almenys se'ls han treballat força més que els reguladors nostrats!!