13 de nov. 2014

Diedre Tall d'oca i Alicorn, al coll Roig

Aquest estiu ja vaig venir a fer la Dersu Uzala, i ara hi tornem amb el José Manuel amb la intenció de fer aquestes dues vies força més exigents. Comencem per la Tall d'oca. Mirant la ressenya d'en Kim Gil, ena agafa una mica de por, però comencem convençuts que ens en sortirem.

El primer llarg no és massa complicat i està prou assegurat com per no patir-hi. La roca, com a tota la paret és molt bona. De fet ho és tant, que cal anar alerta on t'agafes per no punxar-te els dits!
El segon llarg ja és una altra història. Comença per una placa vertical molt fina on cal anar pujant amb tendència a l'esquerra sense deixar-nos temptar pel diedre extraplomat.... Trobem un maillon d'abandonament abans d'un pas molt obligat, però el Manyo està en forma i no l'afecta massa, així que continua pujant.

Després cal fer un pas molt llarg de flanqueig a l'esquerra i entrar a una zona de canaleres on la dificultat ja decreix.
El tercer també és molt exigent. A la reunió ens trobem al Santi, l'aperturista, i ens explica una mica de què va la cosa... Primer cal caminar uns metres per canviar de reunió, per atacar un diedre molt fi, però curt i assegurat, on una tibada de cinta m'ajuda a sortir-ne.

Després un flanqueig cap a les querra més senzilll ens porta a un altre diedre balmat que t'escup enfora, però on els friends mitjans ajuden a passar-hi amb una mica més de confiança.
El dia és molt bo, sol i caloreta mentre a la plana de Vic la boira ho omple tot.

Amb dos rappels tornem a estar al peu de la via i un curt flanqueig a l'esquerra ens deixa al peu de l'Alicorn. Una via que ja coneixia de fa més de quatre anys.
Després d'un primer llarg sense història, comencem el segon. Un pas atlètic ens deixa a l'inici de les canaleres. Aquí cal anar pujant amb calma, colocant-se bé i sense perdre els nervis que les assegurances no estan precisament a tocar.
El Manyo arriba a la primera cornisa i diu que ja en té prou, així que pujo per fer seguits els llargs tercer i quart de la ressenya de més amunt, cortesia dels Visas.

El pas més complicat consisteix en superar el sostre de la cornisa, que es fa millor per la dreta. Després continua la tònica anterior fins a la reunió intermèdia, a partir de la qual la dificultat decreix clarament.
El darrer llarg és bastant còmode fins el darrer tram, on una bona bavaresa ens posarà altra cop a prova!!

Per retornar al coll Roig, només ens cal seguir el camí que passa prop del final de les vies, amb una curta caminada que ens permet gaudir dels colors de la tardor!

2 comentaris:

Joan Baraldés Santamaria ha dit...

Bona escalada Joan,
Coll Roig és un lloc extraordinari per la roca i l'entorn.

Salut i a escalar

Gatsaule ha dit...

Si que és un lloc bonic, si..... Alguna estona hi tornaré a fer la Ullets, que és la que em falta i vaig veure que valia la pena!