Pic de l'Etendard, Grandes Rousses

El massís de les Grandes Rousses és una serralada alpina situada entre Belledone i els Ecrins, més conegut pel Tour de França (coll de la Croix de Fer, Alpe d'Huez) que no per les seves possibilitats de practicar-hi alpinisme, tot i que encara conserva importants geleres i molt bones raconades per a l'escalada en gel.

El punt més alt del massís és el pic Bayle, proper a l'estació d'Alpe d'Huez, però el pic de l'Étendard (3.464 m), és un metre més baix però molt més interessant. M'hi encamino des del coll du Sabot, accessible en cotxe des de Vaujany per una pista asfaltada força estreta, on arrenca un bonic camí panoràmic i gairebé horitzontal que em porta en menys d'una hora fins el coll de Couard.

Al coll de Couard ja endevino on és el cim (a sobre).

L'itinerari que faré serà el de l'aresta oest, situada entre les dues meitats de la gelera de la Barbarate i que permet de pujar sense haver de tocar la neu. Per enfilar-la, quan sóc a la seva vertical tiro amunt pel lloc on penso que s'ha de pujar millor. 

Inicialment es puja força bé, però hi ha un tram de roques amoltonades i polides pel gel, on cal anar amb compte de no relliscar. Les fites són molt escasses i no es poden seguir, però el fet de trobar-ne alguna de tant en tant, dóna una certa confiança.

Depasso el llac de fusió del gel i vaig guanyant alçada fins el peu de l'aresta. 

L'aresta, vista d'un tros lluny, sembla senzilla i tumbada, i recorreguda per una traça. Però començo a pujar-hi i res més lluny de la realitat. Les roques són migmatites molt trencades que als llocs menys verticals formen grans acumulacions força perilloses. Sort que en els trams més verticals la roca és bastant més compacta, amb una dificultat al voltant del IIº i el IIIº.

El dia s'ha anat espatllant i fa força fred, al darrer tram, ple de neu i gel, l'he d'acabar amb els guants posats.

Des del cim, la vista se'n va a la clàssica cresta cap al pic Bayle i el pic Blanc, però el vent bufa fort i no m'hi entretinc gaire, a dalt. Llàstima, perquè la vista des de dalt s'estén des dels Ecrins fins al Mont Blanc!!

Intentant recordar el camí de pujada, buscant les fites escasses que marquen algun canvi d'orientació, vaig baixant amb molta cura desfent més o menys el camí de pujada.

Quan torno a ser al GR ja respiro més tranquil, tot i que el temps cada cop es veu més inestable. Un GR on hi trobo una senyalització realment exagerada, que fa pena i molt mal d'ulls. Tan rucs són els corredors de muntanya d'allà que necessiten pintura cada pocs metres?? 

És curiós en un país que cuiden tant els camins com en el tram de sota, proper al coll de Couard!

Tot tornant per aquests camins magnífics (tot i l'embrutada...), gaudeixo també de l'espectacle de la geologia en aquests paratges. Sobretot al voltant del pic de les Aiguillettes (a sobre), amb uns estrats calcaris del juràssic, prims i ben rebregats.

O aquest naixement d'aigua (a sota), que aprofita el trencament produit per una falla invertida per sortir a la superfície i generar una bonica font!

Per qui tingui interès, trobareu el track de la ruta al Wikiloc i al mapa de més avall.