Aquest dilluns, amb el Pep, vam voler fer una sortida per provar les botes de cara als Alps, on tenim ganes de fer-ne alguna d'aquestes on tan necessites anar bé a la roca com a la neu. Abans, amb les Cletes havies de fer, però amb l'oferta actual, costa saber què et pot anar millor o pitjor....
Suposàvem que a la nord del Cambredase encara hi hauria neu, i la vam encertar. Des de l'estació intermitja de Sant Pere dels Forcats, on vam deixar el cotxe, es veu molt bé tota la paret (a sobre) i vam poder triar quin material ens convenia.
Després d'una aproximació còmode i sense neu, vam enfilar el corredor Gigoló. I va ser una ascensió molt agradable, una temperatura òptima, molt bona neu que arribava fins dalt, i cap problema de caiguda de pedres des de les parets laterals, que estan netes de neu.
Així que vam poder pujar d'una tacada sense haver-nos d'assegurar.
A la carena ens va rebre un fort vent de sud, així que ens vam abrigar i vam enfilar el camí cap a la Torre d'Eina, llarg però sense cap dificultat, on comença la cresta que porta cap el pic del Boc, que també es coneix com a cresta dels Llosers.
Per sort, el vent de sud va afluixar de cop tan aviat com vam començar a baixar en direcció nord, perquè a la roca descomposta de la cresta només hauria faltat que algun cop de vent ens fes perdre l'equilibri....
La baixada cap al peu de la torre d'en Xillén (a sobre) potser és el tram més desagradable i perillós de la cresta, amb un pendent fort i una roca putrefacta. De fet, la roca de la pròpia torre també fa una mica de por, però ens mirem la via que hi puja des d'aquest vessant i ressegueix tot de fissures...
Flanquegem per l'esquerra i enfilem la torre nord per unes plaques tumbades on cal continuar anant amb compte de no fer-ne baixar cap de grossa.
Fins al cim del pic del Boc, el tram més interessant que trobem és l'anomenat pas del Viloncel, perquè sembla que hi ha una pedra, que no vam saber veure, on algú hi va trobar una gran semblança amb aquest instrument musical.
Aquí ja deixem les roques més trencades i entrem en un tram d'esquistos compactes que ajuden a superar un tram que no passa de IIIº i on no pensem que no cal encordar-se gràcies a la solidesa de la roca.
Arribem al cim del Boc per una cresta molt més sòlida, on els esquistos s'alternen amb els marbres i el gneis.
De bloc en bloc, seguint una cresta amb trams molt esmolats i aeris i altres més senzills, anem progressant en direcció nord i cap el pic de l'Orri.
En un collet, abans d'arribar-hi, decidim començar a baixar tot flanquejant en diagonal descendent. I potser ho fem massa aviat, ja que al final hem hagut de desgrimpar per arribar a la vall de Planés....
Per sort, el camí que baixa per la vall és deliciós i molt agradable! Després, agafem una pista molt evident que ens torna al cotxe tot planejant.
Una ruta llarga i entretinguda que ha valgut molt la pena i que podem veure a sota i al wikiloc. A vegades no cal anar massa lluny per trobar una bona ascensió!!
Per cert, el test de les botes va ser molt positiu.....
3 comentaris:
Ostresss Gatsaule (t'hauries de dir Gatsaule-Isard), quina meravella d'excursió! Un post dels que es torna a llegir.
Al corredor portàveu crampons, suposo, oi?. Han de ser bones botes, que deuen ser la que es veu a la fotografia nº 10, si amb aquesta varietat de terrenys els dones l'aprovació.
Quan jo feia coses semblants (però menys), m'emportava una pedreta a casa i li escrivia el nom del lloc).
Potser, és que no ho he fet molt això de fer crestes, però en veure aquestes pedres que tendeixen a moure’s amb un esternut, em dona una mica de “mal rollo” i gens de seguretat en aquestes alçades...
Gràcies Xiruquero, va ser una sortida molt rodona, la veritat. I al corredor, amb grampons i piolet en vam tenir prou, estava en molt bones condicions. Jo de tant en tant també n'agafo alguna de pedra, però amb un objectiu més geològic!!
Pere, diuen que no ha pedres trencades sinó mals muntanyencs!! I la veritat és que amb una mica de traça, acabes sabent com transitar-hi.
Publica un comentari a l'entrada