Com a geòleg, el fet que a la base de les muntanyes amb pissarres (com ara Collserola, el Montseny o Prades) hi aflori el granit, és ben conegut i per tant, poc procliu a la sorpresa. Però el fet que aquest granit s'assembli tant al del Pirineu, això ja és tota una altra cosa!
Feia molt temps que tenia ganes d'anar a escalar a les parets de la vall de Castellfollit, al paratge de Poblet, sobretot per veure de prop i poder aquest granit tan pirinenc,o millor, tan alpí. Perquè a mi em va recordar al millor granit del massís del Mont Blanc, amb els mateixos tons rosats i les fissures perfectes! Només que envoltat d'alzines i no de geleres....
A més, la GER és una de les poques vies d'escalada que encara desconeixia de la gran guia d'en Ramon Majó, El plaer de l'escalada. A dalt he copiat la bona ressenya que van fer-ne els Escalatroncs.
Per anar-hi cal agafar la pista asfaltada de Castellfollit i deixar-la poc després de trobar una casa a la dreta, on una petita pista baixa en direcció al torrent buscant una pedrera abandonada (aparcament per un únic cotxe!!)
Un camí ben marcat amb fites ens deixa al peu de la paret, amb les sigles GER marcades a l'inici de la via.
Els dos primers llargs, que vaig unir en un de sol aprofitant els avantatges d'anar en solitari, són els més interessants. Amb algun pas més dur del què esperava, i pràcticament desequipada, encara li trobo més la gràcia!!
Després, anem trobant algun clau, tan al final del primer llarg com a la bavaresa del segon (a sobre). El tercer va pel fil de l'aresta i ja és més senzill. De fet, fins al cima ja no es troba cap més assegurança, excepte aquesta reunió que deu ser d'alguna via de la cara nord, però que vaig ben aprofitar!
Després un mur molt vertical i també desequipat em retorna a l'aresta, i d'aquí fins a la creu del cim.
Una via magnífica en un bonic entorn, realment em va sorprendre la qualitat del granit d'aquesta zona, una solidesa que convida a tornar-hi!! Si fins i tot l'aproximació i la baixada es fan per un "autèntic" caos de blocs!! Molt recomanable.
3 comentaris:
Una via molt maca! Estaria bé provar alguna de les seves veïnes, amb més placa i menys fissures...
I tens tota la raó... la baixada és ben pirinenca! :P
Renoi Joan, haber-ho dit que t'hagués acompanyat Encara no
l'he fet, hi vam anar aquest hivern i el fred i maltemps no ens van deixar ni intentar-ho.
Mohawk, ja em diràs quina tens a la llista, que el lloc em va agradar molt!
Jaume, amb el què costa quedar amb tu!! Sort en tinc del company silenciós....
Publica un comentari a l'entrada