Tête des Toillies i Pain du Sucre

De les darreres sortides que vam fer al Queyras, les dues més remarcables van ser la Tête des Toillies, amb un darrer tram d'escalada senzilla, i el Pain du Sucre, potser el pic de més de tres mil metres més senzill i còmode que he pujat mai.

Per anar a la Tête des Toillies (3.175 m) hem d'anar fins a Saint Veran, passar les pistes d'esquí i continuar per la pista fins a sota la capella de Clausis, deixant el cotxe en un aparcament situat en una antiga pedrera de marbre (2.300 m).

El camí és molt planer i va seguint la vall fins al refugi de la Blanche, que està en un lloc idil·lic, a la vora d'un llac i envoltat de prats.

Ara ja estem acabant la segona setmana d'octubre, i els colors de la tarda es troben ben avançats. De fet, a la tercera setmana ja hi va caure la primera bona nevada!

El camí que puja cap al coll de la Noire, arrenca abans d'arribar al refugi. Un camí agraït, però que s'enfila sense demanar disculpes i supera ben de pressa els més de 500 metres de desnivell que tenim al davant. Des del coll es veu molt bé el cim i on estan concentrades les dificultats, just en els metres finals.

Seguint la carena s'arriba a la tartera final i, seguint les fites, arribem al peu de la paret: una cinquantena de metres de II-IIIº, equipats per pujar assegurats io per baixar rapelant. 

Hi entro confiat i sense material, he vist que es podia fer així que m'he estalviat de carregar-lo fins aquí dalt. La veritat és que la roca és molt bona i les dificultats estan concentrades en passos molt concrets, de manera que arribo al cim sense massa poblemes. Res a veure amb els Agneaux!

Des del cim, la vista és molt bona sobre les muntanyes d'aquesta part del Queyras, però no puc evitar de fixar-me en la Taillante (a sota), i en els bons records que em porta....

A la baixada cal anar concentrat, i no només en els passos més difícils de la grimpada, si no sobretot en no equivocar-se, que sortir de la ruta vol dir trobar-se amb passos de dificultat força més alta...

Després ja només cal retornar pel mateix camí de pujada cap al coll de la Noire i baixar cap al fons de la vall, on ara agrairem el fort pendent, que permet de baixar en un tres i no res.

I passejar cap al cotxe tot gaudint dels colors de la tardor, enganxats als làrix.

L'altra sortida és la del Pain du Sucre, un cim alt i punxegut, que s'alça fins els 3.208 metres al costat del coll de l'Agnel. La peculiaritat és que el coll està a 2.740 metres d'alçada i hi passa la carretera que travessa cap a les valls occitanes d'Itàlia. Així que la pujada no és gaire llarga ni complicada.

Abans d'arribar al coll ens parem a veure aquesta curiosa demoiselle coifée, que sobresurt entre els arbres del bosc.

Per pujar al cim, només cal seguir la carena, per un camí ben traçat on no ens podem perdre de cap manera!

El primer tram és ben planer, però ben aviat comença a pujar pel mig d'un caos de lloses calcàries, a vegades prou inestables, sobretot fora del camí.

Al darrera, la Tête des Toillies ens vigilarà durant tota la pujada.....

Arribats al cim,les mirades se'n van de seguida cap al mont Viso, al fons, i cap a les plaques del pic d'Asti, per on hi puja alguna bona via d'escalada!!

Dues bones caminades que trobareu al Wikiloc i als mapes de sota.