La Taillante, Danse avec les loups, 550 m, V

La Taillante és una muntanya força espectacular del Queyràs, amb una composició geològica ben peculiar: tot d'estrats calcaris ben prims, posats uns al damunt dels altres com fulles de paper i amb una inclinació tombada que permet que l'erosió la retalli d'una forma ben particular.

No és un cim baix (3.185 m), i quan hi vaig anar encara conservava restes de la darrera nevada de finals de setembre. a més, sense voler vaig triar un dia força fred, amb un vent que va convertir l'escalada en un exercici d'alpinisme de debò.

Perquè a la cara oest hi ha una via, Danse avec les loups, que puja pel mig de les plaques i que sempre m'havia cridat l'atenció. Una via amb un únic tram de V/V+, i la resta dels 12 llargs al voltant del IV/IV+.

L'aproximació és d'una hora, amb una fàcil pujada al col Vieux (a sota), i després una llarga volta per tota la coma fins trobar unes marques verdes i un rastre de camí que ajuden a arribar fàcilment al peu de la via.

Tot i la llargada de la via, les ganes d'anar-hi i el fet que la via estigui pràcticament equipada amb parabolts, em van animar a anar-hi en solitari. No explicaré el detall dels llargs, perquè els Kutrescaladors (ressenya de sobre) ja ho van fer molt bé quan hi van anar.

Arribo al peu de via i miro amunt. Tot i la gran inclinació de les capes no deixa de ser una visió sorprenent. Inicialment pensava que la via anava més pel gran diedre de l'esquerra, però quan m'hi poso ja veig que no, que sobretot caldrà treballar l'adherència d'aquestes plaques llises, amb una tendència de la via a tirar cap a la dreta i a buscar els trams més fins.

 

Escalant en solitari no tens gaire temps de reposar, tot és anar amunt i avall, i tornar a pujar, i recuperar cordes... Normalment és una activitat cansada, però avui ho agraeixo especialment perquè així em mantinc calent. No vaig gaire abrigat i fot un fred intens.

La via és realment divertida, i l'entorn solitari i espectacular. No hi ha ningú a la paret, no hi ha ningú a la muntanya, no veig ningú a la vall....

Tota la via és molt estètica, encara que anant sol les meves fotos no ho reflecteixin massa. Però la puresa de les línies et va acompanyant i et va xuclant a mesura que vas pujant metres de la paret. L'escalada no és difícil, però les assegurances no esta a prop i cal anar concentrat que hi ha trams llisos com un mirall, i les assegurances t'hi porten encara que no vulguis!

Al tram final, van apareixen més regletes, alguna fissura, i això fa que la dificultat baixi una mica.

Arribo a la darrera reunió, i plego tot el material. Penso que a la cresta no cal anar-hi encordat, anant sol, podria passar-hi tot el dia. així que, encara més concentrat si és possible, vigilant els cops de vent i carregat amb tot el material, vaig progressant per aquesta cresta tan espectacular, que té algun pas ben interessant!

Arribo a un primer cim, just davant del mont Viso, nevat de dalt a baix, continuo un altre tram, faig el rappel i, finalment, arribo al cim principal.

Al fons, el Pain du Sucre, també ben nevat. Un cim que també té una estructura geològica semblant, tot i que no tan exagerada.

 

Arribat al cim, no puc parar gaire estona perquè el fred no afluixa, comença la part que vaig trobar més difícil: baixar per la via normal! 

Cal anar baixant per un pendent molt fort, ple de roques trencades, seguint una mica l'instint de trobar el recorregut més fàcil, patint contínuament per no fer una mala relliscada. De fet, encara ara dubto de si vaig baixar o no per la via normal o per una canal paral·lela....

Però totes les coses dolentes s'acaben, i finalment arribo a les pastures de peu de muntanya, on em trobo amb un petit premi (a sota)!!

En resum, una via molt interessant, molt divertida i recomanable, d'aquelles que no dubtaria a repetir, i sense cap lloc on es pateixi més del compte, excepte la baixada! 

Em sembla que és la primera vegada que escalo una via que s'ha arribat a baixar esquiant....