La Civetta

Quan estàs en un lloc com les Dolomites, i cau una bona nevada pocs dies abans de marxar, acabes maleïnt una mica els ossos a algú de més amunt.... Però el sol de setembre va fer bona feina, i la neu fonia a marxes forçades.

L'endemà de sortir a caminar amb neu, vam pujar al massís de la Pala di San Martino. Des de San Martino di Castrozza, un parell de telefèrics et deixen a dalt de tot en poca estona. 

A part de fer un petit cim de la vora, vam agafar el camí que porta a la Fradusta, un cim que té la peculiaritat de tenir la única glacera del massís. Una glacera que té el temps comptat, per l'aspecte que presenta....

Abans de baixar, vaig fer una ullada a la Civetta, que queda just al davant, per veure que, tot i la neu, potser seria factible d'anar-hi.

Així que l'endemà vaig agafar el cotxe fins al peu de la cara est de la Civetta, la casera della Grava. Des d'allà vaig pujar per la pista, sempre seguint els senyals del sender 557, a buscar el camí transversal que porta al refugi Coldai.

El dia es presentava excel·lent, amb un aire fi de setembre ple de bons presagis. El 557 és un camí que va fent pel peu del vessant est de la Civetta, i que cal anar seguint fins sota la torre de Valgrande (a sota), plena de bones escalades, abans de deixar-lo per agafar la ferrata.

Quan començo a pujar cap al peu de la ferrata delli Alleghesi, veig que no seré l'únic que ha tingut aquesta idea. La ferrada comença amb uns trams d'escala, i allà he d'esperar una mica per poder continuar endavant. De fet, és pràcticament l'únic tram d'escala de tota la ferrada, en general només hi ha el cable i toca espavilar-se.

Com a via ferrada o com a itinerari de qualsevol mena, la dels Alleghesi és una ruta molt atractiva. 900 m de  desnivell des de que comença el cable fins que arribes al cim, amb trams per tots els gustos.

I gairebé sempre només cal anar seguint el cable, i gaudir de la muntanya sense cap més complicació.

Tot i que semblava que la neu no m'havia d'emprenyar gaire, els darrers metres de la via estaven entapissats de glaç, i feien la pujada una mica més emprenyadora i perillosa, sobretot en els trams en que no hi havia cable de vida....

Però arribar a un cim tan desitjat, fa oblidar tots els maldecaps que s'han patit abans!

Al darrera, omnipresent durant tota la pujada, el mont Pelmo (a sobre), amb aquesta característica forma de sella que el fa inconfusible.

I al fons, la cara sud de la Marnolada, que vista des d'aquí no sembla que faci prop de mil metres de desnivell.

Per baixar, tiro avall per la via normal fins al refugi Torrani, situat sota el cim, on la deixo per girar al sud i anar a buscar la ferrada Tissi.

Aquesta és una via ferrada més vertical que l'anterior, però molt més curta. I sense gel! 

La veritat és que aquesta ferrada, feta de baixada, m'ha agradat molt, és realment divertida! Sense graons ni escales, només amb cable de vida que cal anar seguint cap avall, i amb trams d'adherència molt interessants, en poca estona sóc al peu del vessant solell de la muntanya.

Llavors només em cal flanquejar cap a la forcella delle Sasse i baixar per un camí molt pendent els 800 m de desnivell que em separen del cotxe.

Després, tornant pel passo Pellegrino, m'aturo un moment per contemplar la cara nord-oest de la Civetta que, amb els seus 1.100 m de desnivell, és una de les més espectaculars de les Dolomites!