Mont Bego i vall de les Merveilles

El segon dia, amb el temps millorant ràpidament però encara amb l'aire força fred, vaig travessa el túnel de Tende per passar al costat francès, on hi ha el parc nacional del Mercantour, que fa la mateixa funció que el de l'Argentera però pel costat francès.

Aquest túnel, no deixa de tenir una història curiosa perquè és com una mena de túnel del Cadí, només que gratuït i obert l'any 1882, quan ambdós costats de la frontera actual pertanyien al Piemont, ja fins de l'antic regne d'Itàlia. Imagino que en aquest cas no tenen excusa per dir que no està amortitzat!

Avui faré una ruta ben llarga, amb la travessa del mont Bego, per conèixer bé les valls de Fontanalba i Merveilles, i els seus gravats rupestres. Per això surto de bon matí del final de l'estreta carretera de Casterino en direcció al refugi privat de Fontanalba. Un recorregut còmode i planer, on aprofito per gaudir de l'explosió de natura de l'estiu.

Quan arribo al refugi estant a punt de sortir un grup per fer una visita guiada a una part dels gravats de Fontanalba, per damunt dels bonics estanys Jumeaux (bessons).

Sembla ser que, aquestes valls al voltant del mont Bego, fa cosa d'uns 5.000 anys estaven habitades de forma permanent i els seus habitants es van dedicar a anar gravant a les roques tot d'escenes quotidianes. Els materials són pel·lites lleugerament metamorfitzades i fortament polides per les geleres, amb una pàtina vermellosa d'òxid fèrric, el que els hi va proporcionar un bon quadern de dibuix.

Els gravats són de diverses menes, però predominen els esquemes de vivendes i corrals, amb molts bòvids, i escenes de la vida quotidiana sempre al voltant de les activitats ramaderes. També hi ha gravats més simbòlics al voltant de l'aigua i de ritus de fertilitat. 

En total, n'han comptabilitzat uns 36.000 a les dues valls.

Després del recorregut, encaro la pujada al mont Bego pel vessant est, gens senzill. El camí arriba fins una caserna militar abandonada i llavors cal anar pujant per on es veu millor.

Jo vaig seguir algunes traces, però no em vaig estalviar de fer alguns trams de grimpada força aèria i exposada, intercalats amb trams més senzills, fins arribar al cim. Dalt, una parella d'Stambecchi estaven tranquils com uns senyors, i em van ignorar absolutament!

Per baixar cap a la vall de les Merveilles, vaig agafar la ruta normal d'ascensió, que va per l'aresta sud i és realment còmode. El camí porta directament al refugi de les Merveilles (a sobre), però abans d'arribar-hi agafo un camí lateral que volta el llac per damunt.

Curiosament, el paisatge de tota la zona és semblant al granític del nostre Pirineu, però en canvi es tracta de roques sedimentàries, majoritàriament argiloses. Al ser més toves, van patir un modelatge glaciar més exagerat, el que es reflecteix molt bé en el paisatge.

Arribat a la vall de les Merveilles, em delecto una bona estona observant gravats a les roques, entre els quals hi ha el famós "chef de tribu".

També n'hi veig de posteriors, de gravats, alguns de l'edat  mitjana, altres de pastors de fa 100 o 200 anys, algun testimoni militar..... Realment és una zona molt interessant des d'aquest punt de vista, a part de ser una bonica vall de muntanya.

Després el camí puja fins a la Baisse de Valmasque, el coll que dóna pas a la vall del mateix nom, i va baixant de llac a llac fins arribar al refugi de Valmasque, damunt mateix del llac.

Finalment el camí em retorna al punt d'origen, després de prop de 30 kms de recorregut, satisfet d'haver pogut aclarir i entendre el secret d'una vall amb aquest nom tan suggerent com el de les Meravelles! Un recoirregut que podeu veure al mapa de sota i al Wikiloc.