Sierra de Ayllón: Pico del Lobo i fageda de la Tejera Negra

El ciego sol, la sed y la fatiga. 
Por la terrible estepa castellana, 
al destierro, con doce de los suyos 
-polvo, sudor y hierro- , el Cid cabalga. 

Aquests darrers quatre dies, de dijous a diumenge, hem estat voltant una mica per les terres de Castella, a la recerca de racons solitaris i lluminosos. La primer parada va ser a la modesta serra d'Ayllon on hi ha el cim més alt de Guadalajara, el Pico del Lobo.

Es tracta d'un cim amb molt poca complicació, sobretot si surts de l'estació d'esquí de la Pinilla, prop de Riaza, Nosaltres vam fer nit a la collada de la Quesera, des d'on només cal anar seguint la carena en direcció oest i anar pujant tot de turons abans d'arribar al cim principal.

El recorregut és agradable, tot i que no deixa de ser un puja i baixa constant. Però al ser un camí carener, la vista cap a les planes de Segovia, al nord, i a les muntanyes de Guadalajara, al sud, és sempre molt àmplia i interessant.

Aquests dies el tram final està bastant nevat i, tot i que hi feia un fred molt viu, la gent del país deien que feia un dia collonut... Com deu ser el dia que fa fred de veritat!

Dalt del cim es nota el país on encara estem: les runes d'un antic telecadira ocupen tot el vesant nord del punt més alt. 

Nosaltres ens amaguen al vessant contrari per gaudir del paisatge i intentar de conèixer alguna muntanya llunyana. Al fons, veiem a l'est la serra d'Urbión, i just a l'oest, el Guadarrama i la vall del Jarama.

Baixem tot fent un tomb per una pista per canviar una mica el recorregut, i veiem que encara tenim temps d'anar a conèixer una de les fagedes més meridionals de la península, la de la Tejera Negra.

Al nostre país, de fagedes en tenim un munt i no trobem que siguin massa exòtiques, però tant les nostres com aquesta, no deixen de tenir el seu encant. Sobretot en aquest temps d'hivern i de branques despullades.

Però el millor de tot és que ens hi hem ficat a l'hora del capvespre, quan comencen a sortir els depredadors del bosc. I en un racó allunyat del bosc ens apareix una magnífica guineu, que ens inspecciona una estona abans de marxar a buscar alguna cosa per sopar.

Acabem el recorregut hipnotitzats per la topada però sense deixar de gaudir de la darrera llum del dia. Un recorregut breu pel parc natural, però molt recomanable.

A sota he deixat els mapes dels dos recorreguts i, al wikiloc, hi podeu trobar els tracks.