Nani a l'esperó sud-est del Naranjo

Dilluns, el segon dia a la vega de Urriellu, el dia es lleva gris i fred, amb un vent gelat que no afluixarà en tot el dia. Com que l'objectiu principal és inescalable, anem cap a l'esperó sud-est del Naranjo, per on discorre una via que te molt aspecte, la Nani.

Pugem abrigats la canal de la Celada i, al coll, ja veiem el nostre objectiu, l'esperó que baixa directe des de la punta oriental de la muntanya, a la dreta a la foto de sota.

Com que ahir això de fer tants llargs seguits de primer o de segon era una mica avorrit, avui ho farem diferent. D'entrada comença el Mohawk, i anirem fent-ne un parell cadascun, a veure si així serà més distret.

La via comença amb unes fissures-xemeneia que semblen més senzilles del que realment són. A la ressenya del Luichy (a sota) està força millor que a la majoria, ja que vam tirar amunt pensant que era tercer, i no n'hi havia gaire, de tercer...

Això si, no vam fer gaire cas de les reunions del croquis, vam fer els tres primers llargs en dos, i la reunió d'abans del flanqueig al primer nínxol i no al segon....

Quan em va tocar a mi, vaig enllaçar la fissura del quart llarg, amb la placa del cinquè, sense massa complicació. La placa és una meravella, una placa llisa, només amb forats i un espit al mig, que costava al principi després d'anar escalant sempre en fissura.

Però el llarg bo de la via va ser el flanqueig. Una tirada gairebé horitzontal, amb un pati espectacular, i on a mesura que vas marxant va augmentant la dificultat. Hi trobem algun clau, però també hi ha alguna fissura que permet protegir-se. El darrer pas abans de la reunió va bé per provar com vas de nervis...

Després puja un bon diedre, amb la roca millor del què sembla, una altra placa de forats molt bona, on cal saber navegar per arribar bé a la reunió.

Aquí el vent ja feia estona que era insuportable i convertia les reunions en una tortura pel fred, i l'escalada en un joc d'equilibri perquè algun cop de vent no et desequilibrés, així que vam optar per sortir per la Cepeda, que està protegida de l'aire de ponent i passar de l'esperó.

De fet, a la ressenya que portàvem, ho recomana, diuen que l'esperó no te massa bona roca. La qüestió és que amb un llarg flanqueig aeri però senzill, ja tornàvem a estar sota el "rompetobillos".

Aquest cop em va tocar a mi, i amb alguns nervis a l'inici del pas i el link cam vermell a les dents, em va sortir la mar de bé. Igual que el pas del forat, ara que ningú em mirava....

Arribats al refugi, les previsions encara eren pitjors que el dia abans, va ploure tota la nit i, al matí, vam decidir marxar d'allà, després de veure l'estat en que estava la cara oest. Ha quedat pendent per un altre dia, ara que ja sabem on és!